Publicitat
Publicitat

Empresari del Gaixample

"Empresari del Gaixample", en diem, cada cop que toca parlar-ne. Perquè, esclar, si tenia un negoci era "empresari", i si el negoci estava dedicat al públic homosexual, aleshores, naturalment, estava situat "al Gaixample". Si s'hagués tractat d'una botiga de fotocòpies heterosexuals al carrer Muntaner hauríem parlat d'un empresari del carrer Muntaner, però en tenir un negoci orientat al públic homosexual, era "un empresari del Gaixample". Que és com si algú ha estat robat a la plaça Orwell, però a la tele ens expliquen que li han pres la cartera a la plaça del Tripi. Són les coses de la premsa. També repetim, sempre que en tenim l'ocasió, que la nena morta de Santiago de Compostel·la era "adoptada". És el toc d'orenga necessari per fer una pizza immortal.

D'altra banda, en el cas de l'empresari que diem, hi ha això de les imatges filmades pels veïns. Cada cop que a la tele n'hem parlat (i n'hem parlat gairebé cada dia, en les últimes setmanes) hem ensenyat els cops que li aplicaven els agents de la policia i hem especulat sobre si eren al cap o a un costat del tronc (perquè no es veia). Ahir una emissora de tele (i el diari del mateix grup) ens va ensenyar, per sorpresa i "en exclusiva", les fotos del seu cadàver a la morgue . Mig cos despullat sobre la superfície de treball. Vam poder veure el tòrax i els braços tatuats de "l'empresari del Gaixample". Tenir imatges en exclusiva figura que et distingeix. T'excita, sens dubte. Tu les tens, els altres no. No hi fa res que el mort tingui família, amics, una parella, un dret a la dignitat. No hi fa res que ja no se t'acudeixi pensar què sentiries si aquell cos fred i exposat fos el del teu germà, el del teu fill, el del teu company de feina. Són els últims moments de la vida d'un home. No hi fa res.