Publicitat
Publicitat

Abans i ara

Que el govern del Regne d'Espanya li doni un terròs de sucre i li digui "hop" al polític Duran i Lleida és una maniobra més bàsica que una samarreta blanca de cotó, però, pel que sembla, rutlla. Les diverses soraies, manefles devotes del president, repeteixen i repeteixen que volen "diàleg amb Catalunya", perquè els cervellets més bàsics dels que estan al seu bàndol absorbeixin la idea. A continuació remarquen que en aquest diàleg no s'hi pot incloure la consulta als catalans. Que fort, Antònia. Als catalans que conec els passa exactament el contrari. No volen parlar de res amb ells que no sigui la consulta.

Potser, ja que tenim al cap la consulta, a Convergència en faria falta una. Els afiliats al partit i els votants haurien de saber exactament amb qui compten. En aquests temps extraordinaris que ja fa tant que duren (quines ganes de ser normal i poder tornar a fer articles contra les estàtues humanes i sobre notícies curioses vingudes de regions remotes de la Xina), els electors donem el vot, a cada moment, segons el que ens sembla més útil per a aquest país. Necessitem, sobretot, fiar-nos dels que manen, perquè no ens portin a l'hort urbà. Necessitem confiar que es farà aquesta consulta. I per això em penso que hi ha votants de CiU que votaran Esquerra Republicana per garantir-la, perquè tenen por que en Duran la paralitzi, en connivència amb Madrid. Diria que aquesta por, aquest no saber exactament qui és qui a CiU, és la que fa (entre altres coses, esclar) que s'enfonsi a les enquestes i els vots sobiranistes vagin a Esquerra. Que fàcil era ser polític a l'època del peix al cove, deuen pensar alguns. Ningú no et qüestionava res, si algú es queixava podies esperar que li baixés la febre. Ara ja no, de cap manera.