Publicitat
Publicitat

FLISTFLAST

Estimada Alexandra

Estàs arribant. Així, en gerundi. Filla, queden pocs dies perquè surtis. Perquè la saltimbanqui tregui el capet. A la pista placenta anuncies el futur des del primer microsegon: capitombes, tombarelles, números màgics de 360 graus en dècimes de segon. Trapezista volant cap al trapezi de la vida. Ets una astronauta a càmera ràpida a l’espai sideral i de sidral. Ets pur rock’n’roll... ets una addicta a l’existència. T’esperem, enmig del caos.

Pica a la porta. De la foscor surt la llum. Filla, surt rient en comptes de plorant. Així ja sabràs de què va la vida. Li faràs pam i pipa. Tururut violes! Perquè tu, filla, a tu, et toca tutejar aquest segle. Tu el dibuixaràs, tu el construiràs, tu l’inflaràs, tu el masegaràs... Confiem en tu. Tu, que sortiràs, enmig del caos, la confusió, a la galàxia, al planeta, a Catalunya. Aquí, ara, s’està definint el segleXXI. La lluita entre democràcia i absolutisme. Entre llibertat i opressió. Entre esperança i misèria. Entre la humanitat i la barbàrie. Entre un sí i un no. Entre futur i no futur. Entre llum i foscor. Petita ewok davant de Darth Vader. Veloç Correcaminsfugint del Coiot. Esmunyedissa formiga ballant swing als peus del dinosaure de paper virtual. Tu vens de tan lluny i ets tan a prop...

La teva casa té segles. Encara podràs sentir la teva besàvia. Et dirà: benvinguda, petarrella. A ella li dec tot, i a tu, també. Perquè tenim a les mans més terra que pell. Però mai, mai, mai ningú ens ha enterrat. Som professionals de la resurrecció. Som ionquis de la vida. Drogoaddictes de l’existència. Sempre a la carretera. I, per això, tu et mous a la panxa de ta mare com un cotxe de Fórmula 1 pilotat per una xica llebre turbo intercooler. Corre, però a poc a poc, perquè aquí els xiquets, quan neixen, no surten amb un pa sota el braç: aquí duen un problema. Vindràs a un indret del planeta, de l’Univers, on se’ns qüestiona l’existència. N’hi ha que no voldrien que sortissis. Alguns et voldrien filla de l’odi, la mentida, la ignorància... Però no: lluitarem, lluitaràs. Sortiràs perquè hem votat que surtis. Ets la nostra papereta en blanc de futur. Ets el nostre demà.

Ara, a les palpentes. A la foscor. Al misteri. A l’interrogant.... Tu i nosaltres. Tots junts. És el nostre deure: no podem dimitir de la vida. No podem no existir. No és que tu, filla, tinguis dret a decidir, és que tens dret a existir i tens dret al futur: ets el futur. Aprendrem. Jugarem. Amb la pedagogia de la il·lusió: l’única possible. Ho farem. Mou-te, senyoreta. Belluga’t, xiqueta. Estigues a punt. Estem a punt. I, sobretot, perdona’m. No m’ho tinguis en compte quan siguis més gran i un dia llegeixis això. Espero que m’entenguis, que em comprenguis. Ara que tu xucles el meu maquinari i el meu programari existencial. La meva memòria RAM. El meu processador de sentiments. Ara que el ratolí no es mou. I a la llum de la pantalla em sembla que apareixes. I el cursor intermitent voldria creure que ets tu picant-me l’ullet. I aquest article és maldestre, tartamut, coix, impotent, i se m’esmuny del cervell, les venes, les mans, les cames... i corre, corre, fuig, fuig, s’escapa. S’escapa cap a tu. Tens molta gent que t’espera. I que espera molt de tu. Sí, tu, perquè sempre un naixement és un miracle. Una nova oportunitat que ens dona la vida a tots. Que Déu, Confuci, Al·là, Buda, Piuet, Bugs Bunny, Speedy González, Ot el Bruixot, Massagran, Tintín, el Dr. Slump, Arale, els pastissets de crema liofilitzada, les mandonguilles amb sèpia fent surf... vulguin. T’esperem, Alexandra, per la vida, per la llum, perquè ens alliberis.