Publicitat
Publicitat

Somiant un estiu Marilyn Monroe

El 1965 s’estrena un dels estereotips de l’estiu: 'El cálido verano del Sr. Rodríguez'

El sol de l’estiu de 1953 té cara de dòlar. 140.000 turistes nord-americans visiten l’Espanya franquista aquell any. Són els microones humans enviats pel futur per descongelar un plat de la Guerra Freda. Al setembre els Estats Units i Espanya signen el Pacte de Madrid. Traduït: dòlars i bases militars nord-americanes. La primera legitimació interessada de la dictadura. Els Estats Units converteixen Espanya en una barbacoa estratègica perquè tremoli l’URSS congelada. Comença el turisme post Segona Guerra Mundial. Passaports de colors desembarquen a la costa catalana d’estereotip typical Spanish blanc i negre. Els nord-americans en saben molt d’estereotips estiuencs. Converteixen l’estiu en un gènere cinematogràfic planetari. The seven year itch: a Marilyn Monroe se li aixequen les faldilles en una Nova York d’estiu. Tom Ewell mira i sua. L’executiu pusil·lànime ha de treballar mentre esposa i nen estan de vacances. El somni mirant al pis de dalt. La calor pot ser un vestit paracaigudes blanc. I l’esclavitud de l’estiu el desig aeri que la veïna aterri. La dictadura pren nota.

El franquisme escriu la comèdia. El gènere hispànic clàssic: tard, copiant i malament. El 1965 s’estrena un dels estereotips de l’estiu: El cálido verano del Sr. Rodríguez. José Luis López Vázquez és un clon d’espanyolet de totxo desarrollista. Treballa a l’estiu mentre la família està de vacances. I somia en la seva Marilyn Monroe. Neixen els Rodríguez. La fauna del zoo franquista d’agost. Espècies controlades pel dard lisèrgic del coitus interruptus de la censura. Més desig que realitat. Més pa que formatge. És una ordre. El 1952 hi ha el gran missatge de l’aparell reproductor franquista: “ Producid, producid y producid”. Parla Franco, el pare de totes les criatures. I als estius es fecunden treballadors a la ciutat per enlairar Espanya. Suen camises i corbates. Es congelen davant neveres buides. I els caps de setmana retornen amb la família. Mentrestant, imaginen, somien. Però la realitat d’aquells barcelonins és agafar constipats d’estiu. Trobar botigues tancades. Gestionar la solitud. Vagabunds de classe mitjana pels carrers. La ciutat postnuclear. El Rodríguez és un fantasma d’estiu. Una ombra recreada per l’ordre espectral franquista perquè tot continuï igual. I les ombres d’estiu tenen memòria allargada.

No tenien nom. Però a la Barcelona del segle XIX ja hi havia Rodríguez. Es deien Soler, o Rovira... I es queixaven. Que les autoritats, durant l’estiu, no deixessin als cafès treure taules al carrer. Indignació d’ànimes solitàries que volien beure per oblidar, o celebrar, que les famílies eren fora. Indignació per una Barcelona que s’havia d’emmirallar en les terrasses d’estiu de París, Marsella, Milà... I el primer terç del XX continuaven els Rodríguez catalans. Sense vacances. Incompresos. Somiadors de Marilyn Monroe catalanes. No tenien nom. Però per a això serveix un estat: per posar nom a les coses. I el franquisme va fer de piconadora de tot un imaginari col·lectiu de l’estiu. Avui Pau, demà Glòria. I sempre un únic Estat Rodríguez.