Publicitat
Publicitat

RACONS: URÚS

Casar-se per poders

Per qüestions professionals m’he trobat investigant la nissaga dels Esteve, els mítics farmacèutics

Per qüestions professionals m’he trobat investigant la nissaga dels Esteve, els mítics farmacèutics. El treball se centrava en Josep Esteve i Seguí (Manresa, 1874-1927), que s’havia fet conegut per tota la comarca del Bages pels Polvos per al Maldecap Esteve, que es veu que anaven d’allò més bé. En el treball, feia especial esment de l’esposa, Quimeta Subirana, sense la qual ell no hauria fet ni la meitat de feina. Com a detall, cal dir tan sols que ella l’ajudava a ensobrar les pólvores remeieres en els sobrets que venien a la farmàcia. Una feinada de por.

Però l’inici real de la saga s’havia produït molt abans, el 1787, gràcies a Tomàs Esteve i Gabanyach, que era natural d’Urús i un exemple de superació, modèstia i entrega a la comunitat, i que també era exemplar per un episodi biogràfic també relacionat amb la importància cabdal de la parella, sense la qual és probable que el mencionat urusenc, el primer Esteve farmacèutic, no hagués pogut afrontar la tasca sacrificadíssima que li va ser encomanada a Manresa.

Tomàs Esteve i Gabanyach era el segon fill d’un pagès de la Cerdanya que treballava unes terres al poble. Urús era un petit llogaret de pas, molt modest, situat a prop d’Alp. Tal com pertocava, el primer fill va continuar treballant amb el pare, però el fadrí, Tomàs, es va haver de buscar la vida. L’urusenc va trobar feina d’aprenent en una farmàcia de Puigcerdà, amb tant d’èxit i empenta que l’amo, un apotecari anomenat Francesc Florença, es va adonar que el noi tenia fusta i va enviar-lo a estudiar farmàcia a Barcelona. Tomàs Esteve es va treure el títol el 1786 i de seguida va trobar feina: li van proposar encarregar-se a temps complet de l’apotecaria de l’Hospital de Sant Andreu dels Pobres Malalts, de Manresa. Amb dues condicions: incorporació immediata i que no se’n podia absentar. Això va picar frontalment amb un altre pla que feia temps que tenia al cap: casar-se amb la filla del seu tutor de Puigcerdà, Rosa Maria Florença, vint anys més jove que ell. De cop, es va adonar que n’estava enamorat i que la necessitava.

Com que l’amor era correspost, va decidir tirar pel dret. Va nomenar procurador el seu germà gran, Rafel; o sigui, li va atorgar poders i el va fer anar a Puigcerdà perquè es casés amb la noia en nom seu. Signats els corresponents capítols matrimonials, Rafel i ella van fer el viatge d’anada a Manresa des de Puigcerdà amb un parell de mules carregades fins a dalt. Van tardar tres dies: Urús, Coll de Jou, Bagà, Berga, Sallent i finalment Manresa. Sense saber-ho, acabaven d’iniciar una de les nissagues farmacèutiques més potents que ha donat el sud d’Europa, de més de 225 anys d’existència.

La fascinació per aquest episodi m’ha portat a buscar altres casaments per poders. Et trobes de tot, però la història més equiparable i pròxima a l’Esteve d’Urús l’he trobat en un article biogràfic escrit per Agustí Pons a la revista Metrópolis, sobre Jordi Sabaté Pi, el descobridor de Floquet de Neu el 1966. Pons explica que a Guinea, Sabaté Pi, “quan encara no era doctor, ni tan sols llicenciat, aconseguia passar més hores a la selva que no pas a la plantació”, i que va resultar decisiva la presència de la seva esposa Núria, amb qui (atenció!) “s’havia casat per poders -ella, a Igualada; ell, a Guinea- el juny del 1950”. Es veu que s’havien estat cartejant cada dia des de feia quatre anys. Com que les comunicacions amb la Península no eren diàries, Sabaté Pi li enviava les cartes per remeses i el pare d’ella, a Igualada, les administrava i en donava una cada dia a la seva filla, l’esposa futura que tant havia d’ajudar l’antropòleg. Aquestes històries són la prova que l’amor, igual que la fe, mou muntanyes, però, sobretot, que per a multitud de personatges, sense la presència sorda i determinada de la parella, res de res.