Publicitat
Publicitat

Que ho arreglin Pau Gasol i Gerard Piqué

El català Josep Piqué, que va ser ministre amb José María Aznar, també va voler fer la seva aportació a l’extensa i no gaire fructífera reflexió sobre la qüestió catalana ( El País, 2 d’octubre). Perquè entenguéssim tots el seu pensament, ens ho va posar de manera molt senzilla, per no dir simple: es va servir de dos esportistes catalans per exemplificar les dues maneres de viure l’espanyolitat i la catalanitat ensems.

“Pau Gasol [i l’exministre hi associa el seu germà Marc] és espanyol en tant que català. I ho manifesta amb total naturalitat. Sense problemes emocionals. I transmetent uns valors absolutament admirables”. També parla de Gerard Piqué: “És català, i juga amb la selecció espanyola. I se sent més català que no espanyol. Però comparteix amistat i sentiments molt profunds amb els seus companys d’equip. I vol continuar jugant a la selecció espanyola”. El lector deu haver notat que, a Josep Piqué, li va resultar més fàcil traçar el perfil dels Gasol que no el de Gerard Piqué, sens dubte més complex, com se sol dir -també- de les qüestions que ens fa mandra explicar. És sorprenent la conclusió de la comparativa entre aquests professionals de l’esport: “Això és Catalunya”. I avança en territori bellugadís: “I això és, per tant, Espanya”.

Amarat tot l’article d’esperit constructiu, l’autor està segur que no els costaria gents als dos personatges “posar-se molt ràpidament d’acord a veure com seguim sent part d’una mateixa col·lectivitat, que desitja conviure, fruir junts, tenir horitzons de prosperitat i de superació”... i d’altres meravelles. Ells dos es posarien ràpidament d’acord en la manera de ser, tots plegats, justos i benèfics, i assolir, així, la felicitat.

Per tant, seria una gran idea que els dos multimilionaris esportistes es reunissin per parlar una estoneta i posar remei a tot el que la política i la mala bava han estropellat. Si depèn d’ells dos, i tot els seria tan fàcil, és una llàstima que no aprofitem l’avinentesa, el fet que els dos es poden entendre en català i en castellà, i els adrecem una súplica perquè es dignin a trobar la solució. No es tractaria de fer miracles, naturalment, ja que el problema, per a ells i segons Josep Piqué, és un joc d’infants, un puzle de dues peces, i hala, a encaixar-les.

El lector, però, potser comença a desconfiar quan, a continuació, Josep Piqué s’esplaia una mica més, per no deixar caure tot el pes en els dos herois, i fa unes propostes de resolució amarades de la filosofia del PP, per més que dites en forma civilitzada, sense insults ni retrets explícits -d’implícits n’hi ha per a pa i per a sal, sempre en la mateixa direcció. Comença pel respecte a la legalitat i a les regles del joc, i acaba en la reconstrucció del pacte que va permetre sortir de la dictadura, tot passant per un conjunt de punts plens de fe en la bondat essencial dels individus de l’espècie humana, tot i les seves diverses formes d’associació. Si s’han esqueixat tantes coses fins ara -a Catalunya: per mor de l’educació, del mal ús de les institucions, del comportament dels mitjans de comunicació públics i privats, o per les ofenses als símbols-, és feina de tots guarir les ferides i superar una situació “absurdament trista”.

No hi ha referències al continuat greuge fiscal, per exemple, ni a la marginació de la cultura catalana en l’ús dels recursos destinats a la projecció de la cultura espanyola a l’estranger. Diríeu, així, que és a Catalunya on s’han de bastir els ponts del diàleg. Pel que sembla, Josep Piqué, tres vegades ministre d’Aznar, no deu haver percebut mai l’anticatalanisme que tant es pot manifestar en el boicot als productes catalans... com en la persecució acústica de Gerard Piqué als estadis espanyols. Ni deu haver detectat mai que el PP empra sovint l’anticatalanisme com a font de vots en algunes comunitats, sobretot al País Valencià i cada dia més a les Balears: el símptoma més inquietant d’una realitat sinistra.

Passa que quan la tensió fa emergir aspectes endormiscats i especialment significatius d’una realitat tan “complexa”, la gent s’espanta i s’invoquen els grans mots, la fraternitat, la solidaritat, la generositat... Criden a la reconciliació, tot i que, històricament, l’Estat ha emprat eines més contundents i sempre hi ha algú que ho recorda amb ànim intimidatori.

Hom podia esperar una mica més de la reflexió de Josep Piqué, ni que fos estar en possessió d’una balança més fina. Al capdavall, però, li donaríem la raó: que ho resolguin Pau Gasol i Gerard Piqué -si ell ens promet no interferir-hi.