Publicitat
Publicitat

I si realment ja haguéssim sortit de la crisi?

La majoria de mitjans de comunicació han tombat el coll i dit amén a la semàntica economicista del govern del PP. El govern -penso en el central, però també és aplicable a la majoria dels autonòmics- ha guanyat en molt poc temps la guerra per imposar-nos uns termes substancials que han variat radicalment respecte a allò que designaven abans de la crisi. El mateix mot crisi ja es refereix tan sols a una qüestió macroeconòmica desvinculada de la catàstrofe social i humana que comporta: com si el sofriment humà i la devastació social ja no en fessin part. El lloc de feina ja no assenyala aquella situació laboral de la persona que li permet viure decorosament. La terminologia ha sofert una mutació vertiginosa i dràstica, afavorida per la resignada adaptació de la majoria dels mèdia, abatuda per la insistència torrencial del missatge polític del govern. Hi va haver, als primers tempteigs de la batalla, alguna resistència a admetre com a lloc de feina allò que el govern, prèvia reforma laboral, anomenava lloc de feina, però aviat es va generalitzar, amb algunes excepcions, la renúncia a la puntualització reparadora de la veritat i la memòria de cada paraula. Que Montoro -una projecció de l’ombra de Rajoy- hagi inspirat i operat aquest canvi, amb l’ajut de l’ establishment -no tan sols del seu govern-, parla de la feblesa de bona part dels mitjans de comunicació a l’hora de plantar cara a l’adulteració de les paraules. Una altra bona part d’aquests mitjans han demostrat la seva eficàcia mercenària, òbviament recompensada per la subvenció directa o per la subversió oculta de les lleis de la decència.

Podria passar, també, que, en el remolí dels dies tèrbols, el diccionari de la decència hagués estat sotmès a una estratègia d’obsolescència programada, per la qual el lèxic del benestar hagués vist limitades les seves accepcions. Així, aquest diccionari reformat definiria unes realitats que crèiem transitòriament anormals però que s’han establert per definir una nova època de la Humanitat. Ja hauríem sortit de la crisi perquè el que ara tenim és el nou règim de coses, potser millorable en alguns petits aspectes -com a esquer electoral, sobretot-, però també sotmès a futures crisis. Estem assentats en l’estat actual de l’economia, en la consideració de l’antic estat del benestar com un llast que obstaculitzaria el nou règim?

Aleshores, de la misèria ja no se’n pot sortir? Sembla que no. I de la pobresa? Tal vegada, però difícilment per mitjà d’un d’aquests llocs de feina que, segons promesa de la dreta, es crearan en el futur si continuem submisos a la imposició dels supòsits més durs de l’última reforma laboral. Fins fa deu anys, joventut s’associava a esperança de futur, sobretot perquè mai no havíem tingut una generació tan ben preparada per agafar el timó amb totes les garanties. No hauríem pensat mai que tingués un abast tan devastador aquella profecia que circulava just reconeguda l’existència de la crisi: res ja no tornarà a ser igual mai més. (Mai més: recordeu El corb, el poema d’Edgar Allan Poe, per fer-vos una idea de la tenebrosa densitat d’aquest auguri.)

Aquesta seria, per tant, la nova normalitat. Els joves difícilment trobaran l’escletxa per accedir al món laboral en condicions decoroses -i l’extremada competència mantinguda en el temps, en lloc de fomentar la solidaritat, incita a les colzades, observava l’Stefan Zweig d’entreguerres . La misèria i la pobresa no són situacions transitòries, com tampoc no ho és l’escandalosa acumulació de riquesa/poder en més poques mans. El panorama sembla organitzat en una mena d’espai escènic a posta perquè hi baixi la venerable figura del senyor Karl Marx per recriminar-nos: “Jo ja us ho deia!” I podria enlluernar-nos recitant diagnòstics generals i particulars que, efectivament, eren d’una lucidesa aclaparadora. De mil maneres, ell i el seu camarada Engels ens advertiren -jo ja us ho deia!- de la maldat essencial del capitalisme, de la seva inestabilitat, de la seva perversitat: els rics seran cada dia més rics i els pobres, més pobres. Però, li podríem contestar, no és cert que els pobres cada dia siguem més pobres, perquè, si és veritat que n’hi ha que tenen coberteria d’or, les masses que menjaven -poc- amb les mans ara tenim coberts d’acer inoxidable. Sí, admetria, sardònic, el vell profeta, però us empobriu i arribarà que no podreu comprar ni una cullera; i què faran els que les fabriquen, cada dia en majors quantitats i amb menys participació del treball humà?