Publicitat
Publicitat

Baralla al pati europeu

Som a l'escola Europa, un col·legi d'elit. Els joves que hi estudien no saben que són uns privilegiats, però ho són. Com tots els adolescents del món, viuen en la bombolla dels seus problemes, les seves obligacions i desitjos. I les seves cruels baralles. La relació entre el nen Mariano Español i l'Artur Català ha estat, i és encara, d'una suposada amistat infinita, rere la qual s'amaga una posició desigual. Després d'una llunyana picabaralla familiar que es remunta als seus avantpassats, i que va acabar amb els de can Català destrossats -fa bastants anys, d'això-, la relació té les cartes marcades. L'Español, orgullós, sense saber-ho és presoner del seu passat victoriós, igual com el Català no ha pogut sinó partir de la seva derrota, d'una posició subconscient de debilitat. Li ha de demanar permís per a tot. L'amistat pateix, doncs, d'aquest origen viciat. I amb un efecte secundari gens menyspreable: el noi Català és un solitari, és com si no li fos permès de jugar amb la resta. Ja se sap, els nens a vegades són molt cruels.

Però ara, de cop, l'Artur Català s'ha eixorivit i diu que vol canviar les regles no escrites que guien el seu comportament. És com si se li hagués girat el cervell d'un dia per l'altre. Diu coses estranyes. El company Español no se'n sap avenir. Ell, que sempre l'ha protegit, ¿i el molt desagraït va i, sense encomanar-se a ningú, se'n vol desenganxar? I precisament ara, que té un mal de cap, i de panxa i de tot, que no li passa! Se sent traït: no hi ha dret.

Tota la resta de nens del pati europeu estan expectants, alguns riuen per sota el nas, altres piquen l'ullet al grandolàs Español, però quan ell no els veu, també dediquen un somriure tímid a l'altre noi raret. Hi ha una gran curiositat per veure què farà el marrec Català, sempre tan sol·lícit però també sempre tant ell. El coneixen poc. I, tanmateix, aquesta vegada no sembla que la seva sigui una rebequeria passatgera, com altres. Vol ser un més, no vol quedar-se en un racó, vigilat de reüll pel company Español quan hi hagi els partits de debò en què tots participen. Somnia a fer les seves pròpies jugades, fins i tot a marcar algun golet, vés a saber.

De moment, però, ningú no s'atreveix a intervenir. L'Español, ofès i amb posat xulesc, està reptant la resta amb la mirada, com dient: "Ni se us acudeixi de donar-li un cop de mà, que aquest és cosa meva..." Però al nen Català se'l veu molt i molt decidit. Petit com és, es mostra serè i convençut, desafiador en cada gest, en cada pas que fa per allunyar-se de la tutela possessiva de l'amic.

Al pati ja fa temps que es van prohibir els cops de puny i les puntades de peu. El joc és ara més psicològic, més de força de voluntat que de força bruta. A tot estirar, alguna empenta. Cal controlar els propis nervis i sobretot és important saber que, passi el que passi, després tots dos es retrobaran a l'aula, on seuen de costat i on segur que un dia, a l'hora de l'examen, necessitaran un cop de mà del company. I cal tenir present que, en realitat, el xicot català sempre ha tret més bones notes, però sovint l'amic li canviava el paper (això no ho sap ningú: és el seu secret).

Realment, la cosa està molt emocionant. Quina gosadia, la d'aquest petit Artur Català que s'ha decidit a jugar-s'ho tot pel tot sense que ningú no entengui ben bé per què. Potser perquè està fart d'això dels exàmens, o de només tenir un amic al pati que cada matí se li menja mig entrepà. O perquè mai el deixa parlar en l'idioma dels seus pares. O perquè... Bé, potser perquè, al capdavall, ja no vol ser més aquell nen innocent, tímid i desvalgut. De cop s'ha fet gran. Sí, s'ha fet gran. I quan un es fa gran, té l'obligació de desitjar ser ell mateix.