Publicitat
Publicitat

Esforços de diàleg i pactes

La Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (SEBAP) va fer públic, la setmana passada, l'informe anual sobre l'estat del país, que aquest any ha titulat significativament Diàleg, pactes i sensibilitat social . El document analitza molts aspectes concrets de l'actual situació i formula diferents opinions. Per mi, el missatge central de l'informe crec que es pot condensar en unes frases destacades en el text: "Per sortir de la crisi caldrà fer un gran esforç de diàleg i de pacte", "Cal avantposar els interessos globals d'una societat que pateix socialment, econòmicament i institucionalment", "No es pot posar en qüestió el dret democràtic de poder decidir sobre el (nostre) futur", "El pacte ha de venir presidit, enfortit i motivat per una molt forta sensibilitat social... (perquè)... l'austeritat per si sola no ens permetrà sortir de la crisi i pot tenir efectes devastadors en la cohesió social del país". Fins aquí, frases de l'informe.

A partir d'aquí, dues reflexions personals sobre l'esforç que es demana, reflexions que només em comprometen a mi, i que faig perquè, com ja he dit altres vegades, estic convençut que, tant en el conflicte amb l'Estat, com en la crisi social, no hi ha altra sortida que els pactes. La nostra és una societat madura, plural però sense enfrontaments, que ha volgut i acceptat molt majoritàriament la democràcia, que se sent còmoda en ser identificada com a europea, i que ha millorat molt els seus nivells de benestar, encara que aquesta millora general s'hagi barrejat amb un fort augment de les desigualtats. En una societat com aquesta és molt difícil pensar que els conflictes s'hagin de resoldre per un camí que no sigui el diàleg i el pacte. Però sovint no s'entén què vol dir dialogar i què significa pactar.

1. Diàleg. Dialogar és molt més que parlar. Dues persones que no es parlen, esclar que estan en l'extrem oposat del diàleg. Però és que si es parlen però no s'escolten estem, de manera més educada, allà mateix. No és un diàleg. Són dos monòlegs que només porten a constatar les diferències i mantenir-se en les postures inicials. Un veritable diàleg demana dos esforços molt concrets.

El primer és acceptar un punt comú de partida, és a dir, coincidir en una mateixa visió de la realitat. En el món de la política i més en la seva dimensió mediàtica, sovint aquest obstacle ja és insalvable. Negar un problema real, o crear un problema artificial, són dues maneres molt corrents de boicotejar el diàleg, perquè els arguments d'una part o de l'altra, i de vegades de totes dues, queden faltats de prou fonament.

El segon és ser capaç d'imaginar-se si, en la posició en què està l'altre, un no faria seus algun dels arguments que ell utilitza, o no veuria les coses diferents de com ara les veu. Entendre les necessitats i els condicionants del dialogant ajuda molt a evitar les pures desqualificacions personals o intel·lectuals. Només a partir d'aquesta comprensió, que ha de ser mútua, el diàleg pot ser útil. Llevat de casos molt extrems, que n'hi ha, ni la veritat ni la raó estan del tot en una banda, i per tant un diàleg que no hagi fet canviar gens les posicions de cap dels dos, no ha estat un veritable diàleg.

2. Pactes. Pactar, en política o en economia, és acordar dur a terme conjuntament una sèrie d'actuacions que no responen exactament als desigs de cada una de les parts que s'ajunten per fer-les i que s'acorden per un interès general. Com que la política es mou sempre en l'esfera del poder, les seves inclinacions primàries estan més en la direcció de la imposició. Per això els pactes es fan difícils, i la cultura de la negociació i l'acord resulta poc corrent. No es pot oblidar que pactar és renunciar i acceptar. En el camp polític és renunciar a alguns objectius. I en el camp econòmic és acceptar alguns sacrificis. Aquestes renúncies o acceptacions no han de ser vistes com una debilitat sinó com una grandesa.

L'esforç que cal en aquest cas és que totes les parts renunciïn a alguns dels seus objectius i totes les parts acceptin un repartiment equitatiu dels sacrificis o dels costos. No cal dir que la situació actual crea tant malestar perquè s'observen posicions que no admeten la renúncia (immobilistes o maximalistes) i també sectors que no participen en el repartiment dels costos. Així no hi haurà pactes estables.

Acabo amb una frase de l'informe. "El pacte, el compromís i l'acord són eines patriòtiques que fan història. Hem de saber estar a l'altura del moment". I afegeixo jo: I cal exigir als altres que també hi estiguin.

PUBLICITAT
PUBLICITAT