Publicitat
Publicitat

El retorn de Guardiola

És cert que no s’ha acabat el món sense ell. També és veritat que no ens hem oblidat mai del tot d’ell. Citant la Sònia Gelmà, la presència de Guardiola té el mateix efecte que la d’aquella exparella amb qui es va tocar el cel però amb qui la relació es va extingir per desgast al cap del temps i que encara provoca un pessic al cor quan se’n té notícia. No s’ha acabat el món perquè la dimensió del Barça com a entitat supera la de qualsevol dels seus noms propis. Però Guardiola ha anat apareixent intermitentment en el nostre dia a dia. Que si ara un títol, que un partit a la grada com a soci disfrutant de Messi, fent cua a l’OAB per recollir el carnet de soci, o una declaració a la sala de premsa de l’Allianz Arena però amb efectes al Camp Nou. I, esclar, els haters. Els que no han perdonat mai la tibantor entre la cova de l’alquimista a la Ciutat Esportiva i les oficines nobles del govern sorgit del 2010 no han perdut cap oportunitat per recordar que l’exnòvia de Munic ens va deixar.

No hi ha un manual d’instruccions per al retorn d’una figura tan controvertida. Algú va proposar de fer un vídeo que es projectés al marcador, però l’última experiència similar va destrossar el crèdit de qui va fer la proposta. Per evitar fer-nos un nus i que els devots de la fe i els haters sobreactuïn, el millor és recórrer a la naturalitat. A la senzillesa. L’entrenador del Bayern ha estat treballant els últims dies per barrar el pas al Barça a la final de Berlín. Estem davant d’un rival molt poderós tot i les baixes. Per tant, hostilitat i oposició màximes a partir de l’inici del partit. Però és que el soci del Barça veurà sortir pel túnel de vestidors l’alquimista que va parir un projecte amb un balanç de 14 títols de 19 possibles. Ergo, si vostè sent la necessitat d’aplaudir, no se n’estigui gens. Si a partir que comenci el matx es descobreix a si mateix xiulant el rival, no ho percebi com una contradicció. És normal. Vivim en un món complex i en un club que massa sovint no entenem ni nosaltres mateixos.

I si a l’equip se li acut retre un homenatge a l’entrenador que els va conduir a l’excel·lència mundial, la millor fórmula que poden trobar d’entre totes les possibles passa per guanyar el partit, mirar de sentenciar l’eliminatòria, aprofitar la feblesa del rival i classificar-se. Si ho fa jugant a la manera de sempre, la que va sublimar Guardiola, ja estaríem parlant de tancar el cercle. Seria d’una maduresa inèdita en els temps que corren.

PUBLICITAT
PUBLICITAT