Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

D'herois i enemics

En un país on l'origen més conegut de la nostra bandera és fermament llegendari, som conscients que fets passats queden sedimentats amb una pàtina heroica. Qui coneix la història del futbol, en aquest sentit, reclama que l'espurna que va fer explotar la guerra als Balcans a principis de la dècada dels 90 fou un partit de futbol entre l'equip insígnia del nacionalisme croat, el Dinamo de Zagreb, i l'Estrella Roja de Belgrad, el grup ultra dels quals, els Delije [herois], tenien com a líder un futur criminal de guerra i participant actiu en la neteja ètnica durant el conflicte balcànic, Zeljko Raznatovic, àlies Arkan . El mateix que, en la Sèrbia de postguerra, lideraria un modest equip de Belgrad, l'Obilic, cap a les competicions europees entremig d'acusacions d'amenaces de mort als rivals. Obilic és el cognom d'un heroi serbi del segle XIV, durant la invasió de l'Imperi Otomà.

Encara avui, a l'exterior de l'estadi Maksimir de Zagreb, la seu d'aquell partit, s'hi erigeix una estàtua: "Als seguidors del club que, en aquest estadi, van començar la guerra amb Sèrbia, el 13 de maig del 1990". D'aquell clàssic, aturat per la violència, n'existeixen desenes de relats però pocs elements coincidents. En concret: que la batalla campal entre els Delije i els Bad Blue Boys, els radicals del Dinamo, estava premeditada; que els croats van atacar els serbis amb pedres, i que els hooligans de Belgrad ho van fer amb cadires de l'estadi i ganivets, al mateix temps que entonaven càntics com "Zagreb és Sèrbia" i "Matarem Tudjman". La Unió Democràtica Croata de Tudjman havia guanyat les primeres eleccions celebrades al país després del titoisme i una setmana abans d'aquest clàssic. David Fox, periodista i historiador del futbol, explica al seu blog State of the Game que no es percebia tensió entre Franjo Tudjman i els serbis que vivien a les grans ciutats croates, que fins i tot ocupaven el 18% dels llocs de treball públics. L'historiador Tudjman, però, no va calibrar que el seu afany per recuperar els símbols i la història croata seria rebut a Belgrad amb acusacions d'iniciar un genocidi.

L'últim punt en comú és el que s'ha inscrit amb força a la pedra de les llegendes. Amb la policia federal desbordada, Zvonimir Boban, un jugador de 21 anys del Dinamo de Zagreb, veu com un dels seguidors dels BBB que havien envaït la gespa és atacat per un policia. Boban reacciona donant-li una puntada voladora que anys després emularia Eric Cantona.

La imatge d'un jugador croat atacant sense contemplacions un policia iugoslau tenia una càrrega simbòlica difícil de quantificar en aquell moment. "Allà era jo, un personatge públic preparat per arriscar la seva vida, la seva carrera i tot el que la fama comportava per un ideal, per una causa: la causa croata", diria Boban anys més tard. El policia agredit resultà ser un bosnià musulmà amb el nom de Rafik Ahmetovic.

Simon Kuper, en l'imprescindible Football against the enemy , escriu: "A l'oest d'Europa tothom ha sentit parlar de la coça. Poc després d'aquell partit, Boban marxava a jugar al Milan, mentre els Bad Blue Boys anaven a la guerra". El periodista dissecciona l'evolució del sentiment croat al futbol amb una mordacitat sorda. Jugadors, tècnics i directius, relata Kuper, van passar d'abraçar el titoisme a ser "croats de tota la vida".

En un obscur túnel de vestidors a l'Anxo Carro de Lugo, Ramon Maria Calderé, encara vestit amb les quatre barres del Sant Andreu, va agafar del coll de la camisa un policia espanyol fins a enclastar-lo contra la paret. Era un mes abans dels Jocs de Barcelona, mentre altres policies espanyols trucaven a les portes de pisos de la ciutat per detenir independentistes. Calderé només ho havia fet per defensar un company agredit.