Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Paraules perennes

Sid Lowe, corresponsal del Guardian a Espanya, piulava fa uns dies: "Els narradors de futbol televisat a Espanya parlen molt més però diuen molt menys. En general, només narren el joc en si". Lowe ho contrasta amb l'estil anglès que el periodista Ernest Amat ha conegut sobre el terreny. En els cursos que imparteix Amat, sobre el periodisme de futbol en el país que el va codificar i que n'ha perfeccionat l'explotació comercial, Amat recorda que els locutors britànics s'ajusten els microcascos amb una missió gravada a sang i foc en el seu llibret: millorar l'experiència de visionat de l'espectador davant la pantalla.

El lema és fer que el televident se senti com al camp però rebi, al mateix temps, dades o informacions a les quals no tindria accés assegut a la graderia. És seguint aquesta guia que els comentaristes anglesos no canten els gols gairebé mai, sinó que, utilitzant l'argot, deixen respirar la reacció del públic sigui per un gol a favor o en contra. Martin Tyler, de 68 anys, és un dels últims apòstols d'una generació que prepara els fulls de partit a mà, prefereix una posició com més a prop millor de la camera master i deixa a casa els ginys electrònics. Els seus relleus, com Jon Champion, n'han heretat la cura i la precisió en l'ús de les estadístiques i la imaginació en crear les anomenades lines .

Avui en dia, la visió d'un partit de futbol és una experiència majoritàriament assimilada a través d'un monitor. En les cites d'una transcendència més gran, l'aficionat recordarà tant el resultat i els jugadors més importants com, potser en un segon pla, quasi latent, conservarà el record de les paraules que el comentarista va emetre en l'instant clau de l'enfrontament. L'evocació d'aquestes frases, temps després, serà la primera gota que sortirà de l'aixeta dels records. Aquí, molts barcelonistes recorden que la pilota que va foradar la porteria dreta del vell Wembley el 20 de maig del 1992 la va tocar Stòitxkov, la va parar Bakero i la va picar Koeman, perquè així ho va reiterar, amb aquests verbs, Joaquim Maria Puyal.

Sabedors del poder evocatiu d'una frase breu de fàcil record, els comentaristes anglesos n'han fet un element distintiu. En algunes ocasions, han estat fruit de la rapidesa de reacció del periodista davant d'una situació imprevista. En d'altres, s'han precuinat, i generen una vibració única en veure com s'està construint amb èxit la jugada que s'associarà amb la line . És freqüent que el commentator escrigui, també, les seqüències d'obertura dels grans duels: l'inici d'un partit tan esperat s'ha de clavar.

Mundial del 66

A Anglaterra, la frase They think it's all over... and it is now! remet a la final del Mundial del 66. A la segona part de la pròrroga, amb 3 a 2 per a l'onze dels tres lleons, part del públic de Wembley va envair la gespa pensant erròniament que l'àrbitre suís Gottfried Dienst havia decretat el final del partit, fet que va reflectir Kenneth Wolstenholme en el seu comentari a la BBC. Quan, amb els supporters campant pel tapís verd, Geoff Hurst va deixar anar la fuetada del 4 a 2, Wolstenholme també va rematar una frase que ha esdevingut d'ús comú en la llengua anglesa quan algú parla d'alguna cosa que està a punt de produir-se de manera inexorable.

També es va deixar endur per l'acció Peter Jones a la BBC Radio quan, en la final de la FA Cup del 1983, el davanter del Brighton Gordon Smith estava sol davant del porter Gary Bailey. El relat "and Smith must score! " és avui el sinònim de l'error que va dur la final contra el Manchester United al replay . En canvi, els seguidors del Tottenham associen la narració de John Motson "and still Ricky Villa" amb la jugada personal de l'argentí que va donar als Spurs la Cup del 1981. Set anys després, Motson va comentar la victòria del Wimbledon sobre el Liverpool a Wembley clamant "the Crazy Gang have beaten the Culture Club! ". Afirma que no la va assajar, però admet que és una de les seves millors lines : escollida, perenne, inoblidable.