Publicitat
Publicitat

Català amb bolquers: “Jo no en vull ningun”

La llengua és un sistema molt complex i no es pot atacar des del principi en tota la seva complexitat. Seria un fracàs. Això ho saben molt bé els aprenents de parlants, i per això no només la van aprenent a poc a poc sinó que la intenten simplificar. Que les paraules tinguin més d’un significat no és pràctic i per això intenten evitar-ho. A més, si tenen una altra llengua a prop, molt millor, perquè els pot anar la mar de bé per tapar forats. Per exemple, la paraula cap pot tenir un munt de significats i usos. Per a les meves filles, de moment és sobretot el que tenen sobre el coll.

Quan és preposició, encara, perquè el context sintàctic és molt diferent i no hi ha ambigüitat possible (“Vés cap allà”). Però el cap pronom no el volen veure ni en pintura. “Quants en vols?” “Jo no en vull ningun”. Primer em pensava que ho confonien amb ni un, però de seguida vaig veure que no. “Quines sabates portes?” “Ningunes”. Als grans ens passa una mica el mateix amb el cap que mana. El jefe es va arribar a introduir tant que fins i tot el vam adaptar fonèticament, perquè abans pocs catalanoparlants sabien fer la j castellana. Sense anar més lluny, la meva iaia deia quefe, torró de quicona i caraquillo. I aquest és l’origen de maco : el majo castellà pronunciat a la catalana. Aquí teníem bell (massa literari), polit (dialectal i polisèmic), hermós (massa castellà)... I per això maco va fer fortuna. De fet, alguns lingüistes han defensat acceptar quefe, i potser si el català no es veiés obligat a diferenciar-se del castellà per sobreviure, s’hauria acceptat: ben mirat, al final, el que ha passat és que s’ha acabat imposant el jefe a la castellana.

PUBLICITAT
PUBLICITAT