Publicitat
Publicitat

Ciències i arts: trenquem fronteres!

Les ciències i les arts formen part d’una mateixa realitat i, per tant, el coneixement que necessitem per viure aquesta realitat és un de sol, que té tant de ciència i tècnica com d’art i humanitats. Si no fos així, seria com considerar que volem viure’n només una part i, francament, no tindria sentit viure (la realitat) a mitges. Així doncs, si l’educació ens prepara per a la vida, és ben clar que l’aprenentatge ha de beure d’ambdues fonts, de la científica i de l’humanística. També en l’educació superior. Certament, se’ns fa molt difícil d’imaginar un professional, posem per cas una metgessa, que tingui formació en ciència però no en humanisme. L’anatomia, la fisiologia, la microbiologia i l’estadística són molt importants en medicina, però l’ètica, el pensament crític i la llengua no ho són menys. En algun context potser ho són més i tot. I és que, al diccionari, medicina ja està definit com a “ciència i art que comprèn l’estudi de l’home sa i de l’home malalt i el coneixement dels mitjans de prevenir i de guarir les malalties i també la tècnica d’aplicar-los”.

En aquest punt potser es podrà opinar que en altres professions la combinació de ciència i art no és tan necessària. Ho dubto. ¿Us imagineu una enginyera sense formació humanista? No vull ni que em passi pel cap. En realitat, no em vull imaginar cap persona sense una formació integral. ¿O és que resulta que una persona que s’ha format en les branques humanístiques no ha de saber calcular l’àrea d’un cercle? ¿O no ha de saber que els antibiòtics serveixen per curar malalties causades per bacteris i són inútils en les malalties víriques? M’atreveixo a dir que no saber-ho no només condiciona la pròpia vida sinó la de les persones del voltant. ¿O resulta que aquella altra persona que s’ha format en les branques de ciències no ha d’expressar-se amb riquesa de vocabulari i sense faltes ortogràfiques o de sintaxi? ¿O no ha de conèixer la història de la humanitat? És evident que no saber-ho té conseqüències no només sobre la persona mateixa sinó també sobre les que l’envolten. No conèixer una part de la realitat pot provocar que no puguis comprendre algú, o col·lectius sencers, o que no et puguis fer entendre, a vegades ni tan sols per als de l’entorn més immediat.

Ara bé, com que no és possible abastar tot el coneixement individualment, una persona haurà d’especialitzar-se en alguna àrea durant la seva formació; però també penso que no hi ha pressa per fer-ho. Una focalització massa primerenca pot generar llacunes de coneixement que dificultaran la cooperació a causa de la poca capacitat de comprensió d’àrees diferents de les pròpies. I la cooperació és necessària perquè, fins i tot treballant en una àrea molt específica, els problemes que es presenten sovint són complexos i caldrà col·laborar amb persones de diferents coneixements per solucionar-los. O, dit d’una altra manera, cal la cooperació entre disciplines, entre individus especialitzats en diferents coneixements, per poder entendre la realitat. Tanmateix, per col·laborar entre disciplines cal que les persones que les posen en pràctica puguin comprendre’s. I no ho podran fer si des de molt joves han declinat aprendre determinades branques del saber. Cal conèixer les bases tant de les ciències com de les arts i tenir la ment oberta per poder comprendre; una habilitat que, de fet, constitueix el primer pas per poder col·laborar. I cooperant no només entendrem millor la realitat sinó que podrem trencar determinades fronteres del coneixement per poder generar-ne de nou. La interdisciplinarietat va d’això: de col·laborar entre disciplines, no pas de juxtaposar-les (com seria propi de la multidisciplinarietat), per fer créixer noves idees, noves vies, noves tècniques; en definitiva, per fer emergir nou coneixement.

Val a dir que en el món de l’educació superior massa sovint donem la impressió que vivim en compartiments disciplinaris estancs. A més, amb una gran divisòria que separa artificialment el coneixement en dues grans branques que popularment es veuen com a antagòniques: les ciències i les lletres. I no en tenen res, d’antagòniques. Són complementàries! I és que si dèiem que la realitat és una, també sabem que és complexa i que si no col·laborem entre disciplines, de la ciència i de l’art, no ens quedarà més remei que viure la realitat parcialment. I res seria tan trist com, podent conèixer-la sencera i descobrir nous camins, quedar-nos-en amb les ganes.