Un programa contra la pobresa (i 2)

En el meu article anterior deia que un programa integral contra la pobresa ha de començar per la construcció d’una economia amb taxes d’atur baixes, i que la nostra dels últims trenta anys duplica o triplica la dels països del nostre entorn. També deia que tal cosa passa, en primer lloc, per l’estabilització de la construcció, cosa perfectament possible atès que es tracta d’una activitat que demana autorització administrativa prèvia i que depèn del finançament bancari. En segon lloc, passa per disposar d’un sistema eficaç de suport, reciclatge, estímul i assessorament al desocupat que, d’acord amb les xifres dels països que hi excel·leixen, podria costar poc més d’un 1% del PIB (en el nostre cas, 2.500 M€/any).

La següent qüestió en ordre d’importància és aconseguir que els que treballen es guanyin dignament la vida. De poc serveix crear llocs de treball si treballar no garanteix sortir de la pobresa. A efectes pràctics, això implica imposar un salari mínim equivalent al 50% del PIB per càpita (en el nostre cas, 14.090 €/any). Tenint en compte que el salari mínim interprofessional a Espanya és de 9.080 €, la xifra pot semblar excessiva, però cal tenir presents dos fets. En primer lloc, que tots els països al nord dels Pirineus que tenen establert un salari mínim el tenen entre el 46% i el 51%, i que el govern britànic ha anunciat que a finals de la legislatura que acaba de començar el situarà en el 56%. En segon lloc, que a Catalunya coincideixen cinc factors extraordinaris: una de les taxes de fecunditat més baixes del planeta, una de les taxes de graduació universitària més altes del planeta, tradició industrial, bona ubicació geoestratègica i, sobretot, un turisme amb unes perspectives de creixement extraordinàries. El que ens manca no són ni llocs de treball ni possibilitats de crear-ne, sinó la decisió de no acceptar que se’n creïn segons quins.

Què es pot fer, però, amb la circumstància que molts dels llocs de treball que podem crear, per exemple perquè estan vinculats al turisme, són necessàriament temporers?

Cal complementar els ingressos dels que només poden treballar uns mesos a l’any perquè assoleixin com a mínim el llindar de risc de pobresa (a efectes pràctics, i per a famílies de dos o tres components, uns 5.000 € per persona i any). És inevitable reduir la quantia de l’ajut en la mesura que el beneficiari aconsegueixi treballar i ingressar més, però cal que sigui de manera que no perdi l’incentiu a fer-ho; és a dir, evitant la “trampa de la pobresa” en què tants mecanismes de suport s’han convertit.

I què es pot fer amb els que no poden treballar per edat, salut o minusvalidesa? Complementar també els seus ingressos perquè assoleixin el mateix objectiu, en aquest cas sense incentivar la desestructuració familiar, un error en què també cauen alguns mecanismes d’ajut (típicament, els condicionats al fet que la família sigui monoparental).

Quant costa ajudar a complementar les rendes dels que no arriben als límits de dignitat? El cas del País Basc ens orienta per respondre a aquesta pregunta, perquè es tracta d’una economia pròspera (el PIB per càpita més elevat a Espanya), amb una taxa d’atur que, sent altíssima, és més baixa que la nostra (14%), d’una administració excepcionalment ben finançada i d’un govern que ha apostat de manera decidida pel que denomina “renda bàsica per a la inclusió i protecció social” (proporcionalment, hi aporta més del doble de recursos que la següent comunitat... que, gens sorprenentment, és la de Navarra). Doncs bé, el País Basc dedica a aquesta figura (en el doble vessant de renda per als que no poden treballar i complement per als que sí que ho poden fer) l’equivalent al 0,44% del seu PIB (281 M€). Aquesta proporció, en el nostre cas, significaria poc més de 900 M€/any.

La situació financera de la Generalitat millorarà en el futur immediat, però una mesura com aquesta última haurà de competir amb altres prioritats, entre les quals hi ha la necessitat que dediqui més recursos a R+D (uns 1.000 M€/any per assolir l’1% del PIB de finançament públic que recomana la Unió Europea), i molts consideraran també prioritari revertir les retallades que han sofert la sanitat i l’ensenyament públics (2.400 M€/any) com a primer pas per dotar sobretot l’ensenyament d’un finançament públic homologable al dels nostres veïns (de l’ordre de 4.000 M€/any addicionals).

En definitiva, un programa eficaç contra la pobresa és perfectament possible, i molt podria fer-se sense necessitat d’independitzar-se del país que ha generat més desigualtats d’Europa, però poc sense un finançament que s’acosti al de les comunitats forals.