KNOCKOUT

Coses (meravelloses) de l'edat

A questa setmana un matrimoni es va instal·lar al meu costat a la platja. Tenien més de setanta anys, aspecte saludable i la serenitat que dóna la jubilació dels que saben com ocupar el temps. Portaven tot el que necessitaven en un carretó plegable, d’aquells que tenen forma de L. A bon ritme van muntar el camp base sobre la sorra amb l’agilitat i coordinació que garanteix la rutina. Ell va clavar el para-sol amb una mena de filaberquí que trepanava l’arena amb facilitat. Sense esforços i sense embrutar-se. Després va clavar-hi el pal i ella va obrir el para-sol. Un cop enclavat l’epicentre, van deixar la bossa de platja, de roba plastificada que repel·leix la sorra, a sota. Mentre ella desplegava les dues cadires de platja, ell va posar el carretó cap per avall, formant un triangle amb el terra. En va estudiar la distància precisa, sabent el que es feia. Va agafar unes gomes d’aquelles que s’utilitzen per fermar els embalums a la baca del cotxe, amb ganxos als extrems. Va passar la primera per un dels radis del para-sol i, enllaçant els ganxos, va fermar l’altre extrem al carretó del terra. Va quedar, per tant, una corda en diagonal on ella va estendre dues tovalloles per quan sortissin de l’aigua. Així no s’omplien de sorra.

En aquest punt el matrimoni es va treure les xancletes i les va deixar alineades i, en sincronia, va penjar les samarretes ben plegades als radis de l’ombrel·la. Ella va tirar enrere el respatller de la cadira i es va ajaçar a prendre el sol amb els braços sobre el cap. Venia untada de casa, amb un oli d’aquells que deixen la pell lluent. Ell va fer el primer bany amb la confiança que li donava un xurro de suro groc. Dos minuts i fora. Quan va sortir, va falcar el xurro entre el carretó i el cargol del pal del para-sol, formant mig arc sobre el terra -fixat, ni va caure a terra ni se’l va emportar el vent-. La dona es va aixecar i el va untar amb crema. Un altre cop la coordinació matrimonial. Ella li anava escampant el protector solar i ell es movia per facilitar-li la feina, intuint per on passaria la mà la seva dona. Semblava un ball tribal.

Després, junts, van tornar a obrir la bossa de platja. Ella en va treure un cendrer cònic de plàstic vermell, un cigarret i un encenedor. Va omplir el con de sorra i el va clavar al costat de la cadira. Va encendre la cigarreta i es va reclinar a la cadira a prendre el sol un altre cop. De la bossa, ell en va treure un feix d’una trentena de paperets quadrats, d’uns deu centímetres. Cada paper, la fotocòpia d’un sudoku. Estaven subjectats tots amb una pinça sobre una petita fusta serrada a la mida exacta dels sudokus. Es va asseure a la cadira i amb un bolígraf platejat va començar a omplir els quadres de números. Una organització fascinant, perfecta, sense un bri de sorra que els molesti. Un ordre metòdic, preparat a consciència, forjat per l’experiència, que els permet gaudir amb plenitud de la platja. Són les coses meravelloses de l’edat. I mentre jo marxava de la platja amb la mandra per haver de fer el dinar, no vaig poder evitar pensar que ells ja l’havien deixat preparat abans de sortir de casa i tenien la taula parada que els estava esperant per quan tornessin.

PUBLICITAT
PUBLICITAT