Publicitat
Publicitat

L'assassí a favor del control de les armes de foc

Fa un any els nord-americans es van horroritzar en assabentar-se de la matança de 26 persones, nens i adults, a l'escola de primària de Sandy Hook. Però la voluntat de prendre mesures es va esvair i, per tant, a causa de la violència associada a les armes de foc, cada vuit hores continuem perdent de mitjana el mateix nombre de vides que a Sandy Hook.

El preu que paguem per la nostra política en aquest àmbit es reflecteix en una dada estadística aclaparadora: des del 1970, el nombre de ciutadans morts per armes de foc als Estats Units (prop d'1,4 milions) és més elevat que el dels soldats nord-americans caiguts en les guerres viscudes per la història del nostre país durant més de 200 anys (uns 1,2 milions).

Aquestes morts per arma de foc han estat provocades per persones com John Lennon (es diu així, tot i que no té res a veure amb l'estrella dels Beatles), que el 2001 va matar amb un fusell d'assalt un conegut seu en una disputa per una tema de drogues. Lennon, que ara està tancat a la presó d'Attica, a l'estat de Nova York, assenyala que les persones maten, però les armes de foc també.

"Assumeixo la responsabilitat de l'assassinat. Em sap molt greu haver-li segat la vida, i haver-li pres tota la que hauria tingut", diu Lennon en un escrit que em va enviar d'una manera totalment inesperada i que he publicat al meu blog. "Però si no hagués tingut una arma, no l'hauria matat".

Lennon diu que va ser "aquella màquina de matar perfecta", l'arma de foc, el que va fer possible que l'agressió es convertís en assassinat.

"¿I si l'hagués apunyalat? -afegeix-. ¿I si l'hagués estrangulat o apallissat? Si hagués fet una d'aquestes coses i ell no hagués mort, ¿per què seria aleshores menys culpable que no pas algú que, com jo, d'una manera expeditiva i covarda ha disparat a un altre home i l'ha matat? Però la qüestió es que sóc un assassí, i no paro de donar voltes a aquestes coses, al meu cap i a la cel·la d'Attica, on compleixo una condemna de 28 anys".

Lennon no nega que la gent continuarà matant encara que no tingui armes de foc. De fet, ell ho sap prou bé per experiència pròpia, perquè explica que va ser objecte d'un atac per venjança: "Em va atacar a traïció al pati de la presó, de la mateixa manera que jo vaig atacar a traïció el seu amic en un carrer de Brooklyn. Quan em vaig girar, vaig veure com aixecava el braç cap al meu coll. El vaig esquivar. Aleshores vaig notar les envestides lacerants, mentre m'agafava la camisa i em colpejava un costat. Esperonat per una multitud assedegada de sang, em va clavar l'arma sis vegades perquè jo havia matat el seu amic. Però amb el picador de gel no en va tenir prou per rematar la feina. Se'n va sortir sense que li passés res perquè érem en un lloc amagat del pati i no el vaig delatar. És l'ètica de la presó. Les intencions del meu agressor eren clares, però l'arma que tenia al seu abast va resultar insuficient. I per això estic viu".

"És evident que sóc viu només perquè el meu agressor no va poder triar l'arma -afegeix-. ¿S'imagina què passaria si a la presó poguéssim tenir armes?"

Lennon diu que ha tingut la temptació de suïcidar-se, però penjar-se -la millor opció a la presó- és molt desagradable i difícil. Per tant, es resigna a viure. O sigui que, com Lennon assenyala amb ironia, si no l'han assassinat ni s'ha suïcidat és perquè viu en un refugi on no hi ha armes de foc; si no, està segur que seria mort.

En citar les paraules d'un assassí i publicar un escrit seu al meu blog, no relativitzo el seu crim ni l'idealitzo a ell. Però Lennon diu una gran veritat que els polítics de Washington defugen massa sovint.

"Estic a favor d'un mercat lliure -afirma Lennon-, però quan els productes són màquines de matar, ¿per què no hem d'adoptar unes mesures més restrictives perquè gent com jo no pugui accedir a les armes?"

I el cas és que té raó. Fixeu-vos en els cotxes, que també són uns instruments potencialment letals omnipresents als Estats Units. Al llarg de mig segle hem fet un gran esforç perquè els automòbils esdevinguin molt més segurs, i aquest és precisament el model que hauríem d'aplicar a les armes. En aquest sentit, als cotxes hi hem instal·lat cinturons i coixins de seguretat, llums de fre ben visibles i quadres de comandament encoixinats. Hem pres mesures enèrgiques contra els conductors ebris, hem millorat el traçat i les mesures de seguretat de les carreteres, hem introduït un sistema de carnets de conduir graduals per als joves i hem fet obligatòria l'assegurança per a conductors.

El resultat és que hem reduït en més d'un 80% l'índex de mortalitat dels vehicles per cada 160 milions de quilòmetres recorreguts, fins a tal punt que ara les armes de foc causen cada any més morts als EUA que no pas els cotxes.

Hem d'abordar el tema de la prevenció en l'ús de les armes de foc amb la mateixa meticulositat amb què tractem la seguretat automobilística i molts altres aspectes de la vida: és ridícul que calgui un codi per fer servir un mòbil i, en canvi, no faci falta per a una arma.

Un dels herois de Sandy Hook va ser Victoria Soto, una mestra de 27 anys que va resultar morta quan intentava amagar i protegir els seus alumnes. Estaria molt bé que Washington fes gala d'una mínima part d'aquest valor, però, en aquest tema de les armes de foc, la reacció dels polítics és la paralització i la irresponsabilitat. En conseqüència, com escriu Lennon, que té motius per saber el que diu: "Desfilem per la vida a l'implacable ritme de la mort".