Publicitat
Publicitat

Mentre no arriba l'estat propi

Una part important dels catalans estem il·lusionats amb la idea de tenir un estat propi. Cal dir, però, que l'estat propi no és un projecte per poder-lo tenir demà mateix, si els esdeveniments se succeeixen com en aquests moments sembla raonable preveure. Abans s'ha de preguntar a tots els ciutadans catalans si el volen, i el vot majoritari que surti de les urnes decidirà el camí que s'ha de seguir, que desitgem que no sigui massa llarg.

La qüestió és que, mentre esperem que arribi l'estat propi, el govern català ha d'anar garantint, en l'àmbit de les seves competències, el benestar dels catalans. Ha de procurar que el país segueixi funcionant, que els serveis públics es prestin de la millor manera possible, que l'economia es recuperi, etc. I tot això s'ha de fer dins el regne d'Espanya. Ens agradi o no, encara anem en el mateix vaixell i, per tant, hem de seguir les regles del joc que ens marca l'estat espanyol. Mentre no arribi l'estat propi, no podem desentendre'ns d'Espanya perquè en depenem en moltíssims aspectes. Abans de negociar amb el govern espanyol el referèndum d'autodeterminació o la secessió de Catalunya, el govern català haurà de seure a negociar amb l'espanyol moltes altres qüestions.

Una serà la revisió del model de finançament autonòmic actual. Segons estableix la llei que el regula, l'any 2013 s'ha de revisar per aplicar-se la reforma el 2014. Quina actitud ha de prendre el govern català en la negociació d'aquesta revisió? Quina posició ha de tenir després del rebuig del pacte fiscal? Quina proposta pot fer si encara els catalans no hem decidit a les urnes posar rumb cap a l'estat propi?

Sembla evident que el govern de la Generalitat no pot plantejar a l'espanyol cap altra proposta que no sigui el pacte fiscal. Això implicaria aconseguir una administració tributària pròpia que no deixa de ser una estructura d'estat, molt útil per fer el camí cap a una Catalunya independent. Ara bé, també sabem que encara que el govern català la torni a posar sobre la taula, l'espanyol no l'acceptarà ni tampoc l'acceptaran la resta de comunitats autònomes. El govern espanyol ja ha dit que la revisió del model de finançament autonòmic es farà de manera multilateral, seguint el cafè per a tothom, i que l'única cosa que s'introduiran són "millores".

Per tant, en aquest context el govern català hauria d'aplicar aquella dita catalana que diu "del perdut treu-ne el que puguis". I què se'n podria treure? Des del meu punt de vista, un aspecte cabdal en què s'hauria d'insistir és el compliment del denominat principi d'ordinalitat, inspirat en el sistema de finançament que tenen els lands alemanys, on el principi s'aplica després d'una sentència del Tribunal Constitucional Federal.

El principi d'ordinalitat compara la posició relativa que tenen les autonomies en termes de recursos per habitant abans i després de la contribució a la solidaritat interterritorial. És a dir, si ordenem les comunitats autònomes de més a menys recursos per càpita abans de l'aportació a la solidaritat, l'ordre resultant ha de mantenir-se després de la corresponent contribució.

El model de finançament actual vulnera clarament aquest principi, segons ens demostren les liquidacions disponibles del 2009 i el 2010. Abans de l'aportació a la solidaritat, la Generalitat de Catalunya, pels seus recursos impositius per càpita, ocupa la tercera posició del rànquing d'autonomies. Se situa un 19% per sobre de la mitjana. Després de la contribució, l'any 2009 va passar a la vuitena posició, i l'any 2010 a la desena. En concret, aquest últim any se situa un 1% per sota de la mitjana de recursos del conjunt de comunitats autònomes. A causa de l'aportació a la solidaritat, passa de tenir uns recursos un 19% per sobre de la mitjana a estar per sota.

En canvi, Extremadura, per posar un exemple, que abans de l'aportació a la solidaritat ocupa la penúltima posició del rànquing (té uns recursos impositius al voltant d'un 30% per sota de la mitjana), després d'aplicar-se el mecanisme de la solidaritat arriba a ocupar la segona posició. El 2010 va acabar tenint uns recursos un 19% per sobre de la mitjana.

La vulneració del principi d'ordinalitat implica que les comunitats amb menys nivell de renda passen a tenir més recursos que les autonomies més riques. Aquest és un fet insòlit. Segur que la societat actual no acceptaria que després de pagar impostos els individus rics tinguessin menys recursos que els pobres. Això és, doncs, el que passa amb les autonomies. Tota redistribució de recursos té uns límits, tant la personal com la territorial.

Per tant, mentre no arriba l'estat propi i no disposem d'una hisenda pròpia, convindria que es complís el principi d'ordinalitat. Asseguraria que la Generalitat tingués més recursos dels que disposa actualment.

Una altra qüestió diferent és que, per tal de poder arribar a l'estat propi amb garanties d'èxit, la societat catalana internacionalitzi el conflicte, que el món sàpiga que l'estat espanyol maltracta Catalunya i que els catalans volem votar per decidir el nostre futur. També cal que s'expliqui amb claredat als ciutadans els beneficis i possibles riscos i costos del procés per aconseguir les màximes adhesions al procés. Però, mentrestant, hem de seguir anant en el vaixell del regne d'Espanya i no ens hauríem d'escandalitzar si el govern català acorda amb l'espanyol millorar alguns aspectes del finançament autonòmic actual.