Publicitat
Publicitat

Marcant el rumb cap a la prosperitat?

Mitt Romney ha anat de poble en poble per tot el país fent campanya electoral i dient als votants que té un pla de cinc punts per recuperar la prosperitat. I, per desgràcia, sembla que alguns votants se'l creuen. Per tant, el president Barack Obama li ha respost amb el seu propi pla, un opuscle blau que conté 27 propostes. ¿En què es diferencien aquests dos plans?

Bé, com he dit en altres ocasions, el "pla" de Romney és una farsa. És una llista de coses que, segons ell, passaran, però en la qual no hi ha cap descripció de les mesures que prendrà per fer que aquestes coses passin. "Rebaixarem el dèficit i encarrilarem els Estats Units per aconseguir un pressupost equilibrat", afirma, però es nega a concretar com perseguirà el frau fiscal per compensar la retallada d'impostos de cinc bilions de dòlars que pensa aplicar.

Si descriure el que vols que passi sense concretar les mesures que cal aplicar per aconseguir-ho és un "pla", jo em puc treure de la màniga un pla d'un únic punt que en qualsevol moment deixarà Romney fora de joc: "Tots els nord-americans tindran una bona feina amb un bon salari. I un matrimoni molt feliç. I un poni".

Així doncs, Romney està fingint. Pel que sembla, el seu veritable pla és fomentar la recuperació econòmica a través de la màgia, inspirant confiança al món empresarial gràcies a la seva fabulosa personalitat.

¿I l'home que vol fer fora de la Casa Blanca?

Doncs bé, l'opuscle d'Obama s'assembla molt més a un autèntic pla. Mentre que Romney diu que aconseguirà la independència energètica, no se sap com, Obama defensa mesures concretes, com ara imposar unes normes més estrictes per a l'eficàcia del combustible. Romney diu: "Farem que els nostres conciutadans puguin adquirir les competències que necessiten", però no diu com, sinó que es decanta per un velat suport als xecs escolars. Obama defensa coses específiques, com ara un programa per contractar professors de matemàtiques i ciències i la col·laboració entre empreses i centres de formació professional.

¿Obama ens ofereix, doncs, una visió estimulant de la recuperació econòmica? No, no ens l'ofereix. El seu programa econòmic té relativament poca volada: es tracta d'un grapat de propostes modestes però sensates més que no pas d'una gran ofensiva. I més important encara: el seu objectiu se situa a mitjà termini, l'economia del 2020, i no se centra en els problemes evidents i urgents que tenim ara.

Diguem-ho d'aquesta manera: si no sabéssim quina és la situació real de l'economia nord-americana, llegint el pla d'Obama podríem arribar a la conclusió que els Estats Units són un lloc on hi ha una gran demanda de treballadors qualificats, i que el nostre gran problema, per tant, és que no hi ha prou gent amb aquesta qualificació. I potser les coses seran així d'aquí cinc o deu anys. Ara, però, encara vivim en una economia en crisi que ofereix escasses perspectives a gairebé tothom, fins i tot a persones amb un alt nivell d'estudis.

La veritat és que aquests anys són molt dolents per als que acaben els estudis universitaris, que molt sovint no poden trobar ningú disposat a aprofitar les competències que tant els ha costat adquirir. La desocupació i la subocupació de graduats universitaris van créixer entre el 2007 i el 2010, mentre que nombrosos joves molt ben preparats ocupaven llocs de treball poc qualificats. Lentament està millorant el mercat laboral per als treballadors qualificats i per als nord-americans en general. Però encara dista molt de ser normal.

La qüestió és que als Estats Units encara hi ha una falta generalitzada de demanda, a conseqüència del greu endeutament i la crisi financera que va esclatar abans que Obama assumís el càrrec. En un món millor, el president ens proposaria mesures agosarades per aplicar a curt termini i fer-nos avançar ràpidament cap a la plena ocupació. Però no ho fa.

D'acord, tots entenem per què. Als votants se'ls ha dit reiteradament que les mesures d'estímul del 2009 no van funcionar (en realitat sí que van funcionar, però no prou), i pocs dies abans d'unes eleccions no és el moment idoni per intentar lluitar contra una idea tan difosa i tan falsa. Per tant, tot el que el govern se sent capaç d'oferir són mesures que, segons les seves previsions, acceleraran modestament la recuperació que ja està en marxa.

És decebedor, esclar que sí. Però una estratègia lenta és millor que una presa de pèl. Potser Obama no és tan audaç com voldríem, però no enganya descaradament els votants com fa Romney. A més, si ens preguntem què farà probablement Romney en la pràctica -retallar les polítiques d'ajuda als desafavorits i imposar a la Reserva Federal l'ortodòxia de la duresa creditícia-, veiem que és un programa que potser desbarataria la recuperació i ens enfonsaria altre cop en la recessió.

I cal no perdre mai de vista el context polític general. Potser Obama no té un pla econòmic gaire engrescador, però si surt reelegit aplicarà una reforma sanitària que representarà la millora més important de la xarxa de protecció social nord-americana des del Medicare. Romney no té cap pla econòmic, però sí que està decidit no sols a derogar l'Obamacare sinó també a imposar unes retallades salvatges al Medicaid. O sigui que no penseu en els cinc punts, sinó en els 45 milions de ciutadans que tindran o no tindran assistència sanitària segons qui guanyi el 6 de novembre.