Publicitat
Publicitat

(Des)concert econòmic

El sistema de finançament, que articula la distribució dels ingressos en un estat amb diversos nivells de govern, és un tema permanent de la nostra agenda política. No tant per l’injustament oblidat finançament de les administracions locals —encara pendent— sinó sobretot pel finançament autonòmic. Des de la recuperació de l’autogovern s’han negociat i acordat set pactes fiscals o models de finançament. Tots millorant l’anterior, però cap, acceptem-ho, suficient per solucionar els problemes del nostre autogovern, tot i que els seus negociadors —de Mas a Castells i d’Aznar a Zapatero— van considerar que sí.

Per això el tema segueix present en l’agenda política i serà rellevant el 20-D. Tots els grups polítics espanyols argumenten que és necessari un nou model de finançament, i els independentistes justifiquen la ruptura que proposen perquè creuen impossible obtenir un model just. Un cop més, doncs, el model de finançament torna al centre del debat.

Certament, es tracta d’una qüestió política, però d’una gran complexitat tècnica i, malauradament, en el debat públic s’acostumen a confondre i barrejar conceptes. S’equiparen dèficit fiscal i (mal) model de finançament, encara que no estiguin sempre relacionats (la inversió de l’AVE a Girona, per posar un exemple, disminueix el dèficit fiscal sense tocar el model de finançament). O també es presta a la confusió l’anàlisi de les bondats del sistema de concert enfront del de repartiment (règim comú).

En aquest sentit, criden especialment l’atenció les propostes de Ciutadans —a les quals darrerament s’han sumat alguns destacats membres tant del PSOE com del PP— d’eliminar el concert basc i el conveni navarrès. De fet, el seu raonament és impecable si es defensa un sistema comú, sense privilegis, de igualdad de todos los españoles, en el qual la asimetria que representa el concert seria una anomalia. Però aquest raonament és, des del meu punt de vista, absolutament erroni tant tècnicament com políticament. És un vell i car error confondre igualtat amb igualació o, cosa que és el mateix, confondre diferència amb privilegi: per no fer front a la diferència, anivellem a la baixa. Però també és un error tècnic: les asimetries injustificades del finançament basc i navarrès, que existeixen en tant que no contribueixen a la solidaritat, no s’expliquen pel sistema de concert sinó per com està negociat el cupo. A risc de simplificar, en el règim comú els impostos els recapten els diferents nivells de govern (tram autonòmic i tram estatal de l’IRPF, per posar-ne un exemple) i després s’ajusten amb transferències entre ells, amb fórmules complexes —i poc transparents— que tenen en compte diversos paràmetres (el que es coneix com a anivellament ). En aquestes transferències hi ha la mare dels ous, les grans distorsions, com deuen recordar per les discussions eternes que vam tenir sobre el fons de competitivitat. Per contra, en el concert és el govern autonòmic (o, més exactament, les diputacions forals) les que recapten tots els ingressos, i després, amb una fórmula que es coneix com a cupo, es calcula quants diners es tornen al govern central com a contribució als serveis comuns, com ara Defensa o Exteriors. Per tant, s’ha de remarcar que el fet que el sistema de concert aporti més recursos ve més per com està definit i calculat el cupo que no pas pel règim en si mateix. Podria donar-se el cas que amb el sistema comú Catalunya obtingués, per exemple, el 70% dels ingressos que genera, i que amb un sistema de concert obtingués resultats millors o pitjors en funció del càlcul del cupo.

Per tant, tot i les complicacions, el problema no és definir tècnicament un bon (i just) model de finançament. Les possibilitats són múltiples i les fórmules també. Però, com deia, és un tema polític. Bàsicament polític.

Si acceptem que un bon model de finançament per a tot Espanya, de facto plural, haurà de respectar les diferències històriques i competencials i a la vegada suprimir els privilegis que puguin existir, la proposta d’eliminar el concert i prou sembla del tot inapropiada i inspirada en una concepció més de centralisme a la baixa que de diversitat ben entesa. Ara bé, seguir amb l’ statu quo reformat, com proposen la majoria de partits, és manifestament insuficient per resoldre els problemes acumulats. En part perquè l’experiència de tots aquests anys pactant models ens dóna dues lliçons que cal tenir en compte a l’hora de definir una proposta més ambiciosa. En primer lloc, sabem que no hi ha hagut mai un model de finançament en què cap comunitat autònoma hi hagi sortit perdent. Això ha implicat que el govern central ha hagut de posar recursos addicionals per compensar les comunitats autònomes perdedores (Salgado va afegir-hi 12.000 milions d’euros en l’últim model). Ara no n’hi ha. En segon lloc, també sabem que el que distorsiona els resultats i la justícia del model és l’existència de fons complementaris (com el fons de competitivitat) i que és justament en el repartiment d’aquests fons on el govern central pot —impunement— incomplir compromisos, com ha fet reiteradament. Ara això no canviarà. Correm el risc, doncs, que la reforma no capgiri cap lògica del que ja sabem que no funciona.

Convé, per tant, plantejar-se altres possibilitats. A mi m’agrada el que anomeno federalisme del poder. Perquè si hi ha una cosa que està mal distribuïda a Espanya és el poder de poder decidir. Es necessita una redistribució ciutadana i territorial del poder. Per això crec que funcionaria millor un model que no fos de post-repartiment (en el qual l’estat central recapta i després distribueix a les comunitats autònomes segons la fórmula definida), sinó de repartiment a l’origen. Entre subjectes que es reconeixen políticament. És a dir, un model en què les comunitats autònomes tinguessin el poder per definir i recaptar amb les seves agències tributàries uns impostos al 100%, amb els quals finançarien les seves competències i decisions; i el govern central tingués el poder per definir i recaptar al 100% uns altres impostos, amb els quals assumiria les seves competències i la solidaritat amb les comunitats autònomes que la necessitin. Imaginem-nos, per posar un exemple, que Catalunya i la seva agència tributària recaptessin i definissin tots els impostos directes (IRPF, Patrimoni, Succesions i Donacions) i que el govern central ho fes amb l’IVA i l’Impost de Societats. Aquest model no només seria transparent i entenedor, sinó que sobretot faria cadascú responsable de les seves opcions fiscals, evitaria incompliments i deixaria la solidaritat com un tema vertical entre el govern central i les comunitats autònomes, no com una discussió horitzontal entre comunitats. Tindria, a més, un benefici afegit: es podria aplicar ràpidament sense esperar recursos addicionals ni modificacions constitucionals. És un model conceptualment nou de veritat. Un model que capgira les lògiques amb les quals s’ha treballat des de la Transició. Plantegem-ho. Explorem-ho. Innovem. Amb el salt al buit, la regressió dels crancs i la reforma que no canvia estructures no ens en sortirem. Estaria bé que innovar -o almenys plantejar-s’ho- fos una actitud més present en el debat polític.