Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Barcelona, capital de l'edició en castellà

Entre les indústries culturals que tenen un cert desenvolupament a Catalunya, la més sòlida i madura, i la de més projecció, és la indústria editorial. Això es deu a diversos factors, però sens dubte el més important és el fet que Barcelona és, des de fa molts d'anys, la capital de l'edició espanyola: al voltant d'un 40% de la facturació del sector a tot l'Estat es localitza a Catalunya, i molt majoritàriament a Barcelona.

A més de sòlid, el sector editorial català és també, en conjunt, conservador, i per tant mai ha treballat amb la hipòtesi que Catalunya esdevingui algun dia independent. Que Barcelona sigui la capital de l'edició a Espanya s'explica, òbviament, perquè la part més substantiva de l'edició en castellà es produeix aquí, cosa a la qual ha contribuït de manera decisiva el fet que el grup Planeta (un dels més grans del món) tingui la seu en aquesta ciutat. Per tant, que José Manuel Lara pensi a traslladar aquesta seu a Conca o a Madrid en cas que Catalunya esdevingui un estat propi, no és de cap manera un assumpte irrellevant ni que es pugui despatxar amb quatre frases sobreescalfades. És un assumpte de PIB i, per tant, de renda per càpita: un d'aquests assumptes extremament delicats als quals ens enfronta el debat sobre la independència de Catalunya, i sobre els quals encara no disposem de respostes fiables, que es presentin en forma de dades contrastades.

Ara bé, sí que resulta tranquil·litzador l'argument sobre el qual el senyor Lara construeix la seva hipotètica deslocalització: que el principi d'àrea lingüística és determinant en l'àmbit editorial i que, per tant, no tindria sentit mantenir la seu "en un país estranger que parla un altre idioma". I és tranquil·litzador perquè té una resposta relativament senzilla: no cal haver estudiat en cap escola de negocis per entendre que, si tens entre mans una activitat que et reporta beneficis, el que no té cap sentit és abandonar-la. Dit d'una altra manera, una Catalunya independent haurà de treballar perquè Barcelona continuï sent la capital de l'edició en castellà. I això significa, una vegada més, que en aquesta Catalunya independent el castellà hi haurà de ser llengua cooficial, i que caldrà que el legislador s'espavili perquè la fiscalitat en el sector del llibre no representi, en el nou escenari, cap desavantatge per a les empreses que actualment ja operen en el país: si de cas caldrà buscar incentius per atreure'n o impulsar-ne de noves. I que, posats a dir, la Catalunya sobirana haurà de pensar ja no en l'antiga realitat bilingüe, sinó en el plurilingüisme en què ja vivim, i que tantes possibilitats de creixement ofereix en l'àmbit de la creació i la transmissió de continguts impresos i audiovisuals.

Una altra cosa és que hi hagi qui pugui sentir-se estranger al seu propi país, perquè els sentiments (com les ideologies, que són la translació dels sentiments a l'àmbit públic) són ingovernables. Però aquí no estem parlant de sentiments ni d'ideologies, sinó de diners. No és així?