Publicitat
Publicitat

L’habitació del fill

“Vull enviar un missatge de tranquil·litat als espanyols. Mentre jo sigui president del govern, Espanya seguirà sent una nació de persones lliures i iguals, i la justícia prevaldrà sobre la desraó”. Són paraules de Mariano Rajoy, un home que ostenta la presidència del govern d’Espanya, pronunciades aquest mateix dimarts. No sé vostès, però jo, com a espanyol, em vaig quedar molt més tranquil després d’escoltar-lo. A Mariano Rajoy, si la salivera que sol dur dins la boca li ho permet, els pronunciaments solemnes li surten tan bé que fins i tot les gallines s’hi adormen, de tan tranquil·les com es queden.

Hem de suposar que la prevalença de la justícia sobre la desraó, etcètera, sobre la qual es pronunciava Rajoy, es referia a la resolució conjunta de Junts pel Sí i la CUP a propòsit de la declaració d’inici del procés d’independència de la República Catalana, ehem i amb perdó per l’expressió. No hem de témer res: mentre Don Mariano sigui president, tot es mantindrà allà on pertoca i ens fumarem el puro de la pau. Si ell no és president ja no hi ha garanties, que consti. La condició sine qua non perquè a Espanya prevalgui la justícia sobre la desraó és que Rajoy segueixi presidint-nos, ni que sigui amb la inestimable col·laboració d’Albert Rivera.

Ara bé, és possible que la invocació a la justícia que feia Rajoy es referís a l’escorcoll que les forces de l’autoritat varen practicar aquest dimarts a casa del president Jordi Pujol i de la seva esposa Marta Ferrusola, i més concretament al quarto, si se’m permet la paraula, del fill Jordi, que estava convalescent d’una intervenció quirúrgica a l’esquena i s’havia refugiat a cals pares. Hi ha una pel·lícula fortament emotiva de Nanni Moretti que es titula La stanza del figlio [L’habitació del fill], que intenta explicar que no hi ha res de més sagrat a la vida que les estances ocupades per un fill. Tenim paraules per a qui perd els pares (orfe, òrfena), o per a qui perd la parella (vidu, vídua, divorciat, divorciada). Però no tenim un mot per designar qui perd un fill, o per a qui veu com el seu fill passa per la ignomínia pública. Com que el dolor és massa brutal, ningú s’ha ocupat de posar-hi nom.

No ens cansarem mai de repetir que la corrupció política ha de rebre el càstig més dur possible, amb independència que ho forfolli el president Rajoy, que de moment i que sapiguem no és jutge, mentre que, en canvi, sortien les inicials del seu nom als assentaments registrats als quaderns d’un tal Luis Bárcenas. Ara bé, d’ara endavant tenim motius per sospitar una vegada més que res no és casual, i que la insistència policial i judicial al voltant de Jordi Pujol (abans Espanyol de l’Any i ara delinqüent del segle), incloent-hi la humiliació que suposa un escorcoll matiner al domicili d’un president de la Generalitat, respon a una desraó ben coneguda, que és la del nacionalisme espanyol.

Si les institucions catalanes i la família Pujol s’haguessin mantingut fidels a l’ordre establert, no estaríem parlant de res de tot això. Em temo que la justícia hi té poc a veure.