Ser unionista, a Espanya, és patir
La Guàrdia Civil no va oferir unitats dels Tedax als Mossos (tampoc hauria tingut sentit que ho fes), la informació internacional que administra la Policia Nacional de forma centralitzada i radial, des de Madrid para toda España, no arriba als Mossos amb la fluïdesa que seria desitjable, i és mentida que la CIA alertés mai els Mossos del risc d’un atemptat jihadista a Barcelona, i en concret a la Rambla. Ho va manifestar ahir a Catalunya Ràdio el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i no es veu en principi cap motiu per dubtar de la seva paraula: no perquè Trapero s’hagi convertit en l’home del moment, sinó perquè la política informativa i comunicativa dels Mossos ha estat tan bona durant tota aquesta crisi que cau pel seu pes que ara no vindrà el seu màxim superior a desbaratar-la dient coses que no siguin del tot certes. N’hi ha molts més, de motius, per dubtar de la integritat professional i de les intencions dels mitjans que, d’ençà dels atemptats, s’han dedicat a divulgar les postveritats (o les fake news) que ara Trapero es veu en la necessitat de desmentir. No em sembla insensat imaginar que un d’aquests diaris que han mentit s’aculli a l’opció de tirar la pedra i amagar la mà promovent una candidatura de Trapero com a Català de l’Any. De més verdes n’han madurades.
Sigui com sigui, l’unionisme està sumit en la perplexitat. Han estat molts els factors en els quals han confiat perquè desactivessin el Procés i el referèndum, i cap els ha funcionat. Les divisions internes de Junts pel Sí, les bregues entre Junts pel Sí i la CUP, les campanyes de la por, les campanyes de ridiculització, les campanyes de criminalització, totes les anteriors campanyes sumades en successives megacampanyes amb tota l’artilleria desplegada, la pressió judicial, la pressió policial, la corrupció de CiU, l’operació Catalunya, els intents de desprestigi internacional amb la turismofòbia al capdavant. Cadascuna d’aquestes coses, o la concurrència de totes alhora, havia d’aconseguir aturar la qüestió catalana. Però no ha estat així. I quan ja estaven francament nerviosos, pensant què més se’ls podia acudir perquè el temps se’ls tira al damunt, va i es produeix la massacre a Cambrils i al cor de Barcelona.
No direm que ningú se n’alegrés, perquè estem parlant de persones d’ordre, però potser a algú li va semblar que això canviava les coses i que l’ona expansiva de la tragèdia seria suficient per deixar el referèndum sense aire i asfixiar-lo. Per si de cas amb això no n’hi havia prou, alguns es varen apressar a carregar contra els que havien hagut d’assumir l’indesitjat protagonisme (els Mossos) i, en els casos més barroers, a barrejar islamofòbia amb catalanofòbia per fer-ho tot immund i més tòxic. Però n’hi ha prou que surti no ja cap polític sinó un policia amb credibilitat, i tot el tripijoc de tergiversacions, mitges veritats, mentides i insults se’ls en va en orris altra vegada. Arribaran a l’1 d’octubre preguntant-se què és el que els ha pogut fallar.
