Publicitat
Publicitat

Igualada, la ciutat que es treballa l'autoestima

En una paret del local dels Moixiganguers hi diu: "Més ambició, més compromís, més glòria". La capital de l'Anoia és així: una ciutat que es redissenya amb esforç i sense estridències per ser millor

Hi ha un lloc a Igualada on veureu escrit: “Més ambició, més compromís, més glòria”. Però no ho trobareu fàcilment. No és sobre cap portalada de l’antiga muralla ni al peu d’un monument ni en cap placa oficial. Està gairebé amagat, en una paret a l’interior d’un edifici tronat -tot i que net i endreçat- al final d’un carrer de l’últim racó del barri del Rec, una zona de la ciutat que clama un pla urbanístic.

És la fotògrafa, Cèlia Atset, qui es fixa en el lema, pintat amb lletres negres i sòbries sota tres fotos enormes de torres humanes dels Moixiganguers. Som al local on els castellers es proposen reptes i assagen per assolir-los. El president de l’entitat, Pep Valls, i el cap de colla, Jordi Moreno -23 anyets-, es deixen retratar amb una barreja d’emoció i incomoditat. No acaben de saber com posar-se. Estan més acostumats al compromís que a la glòria, però no renuncien a l’ambició. I com que Cal Tabola és l’última parada del nostre recorregut, de sobte m’adono que tot el que he vist i sentit durant aquesta jornada pren sentit. Igualada és així: una ciutat que es redissenya amb esforç i sense estridències per ser millor.

Els Moixiganguers estan satisfets d’haver-se consolidat com a colla de vuit però, sobretot, de com ho han fet: “Som competitius amb nosaltres mateixos, en el sentit que ens autoexigim superar-nos. Mai volem córrer més del compte, perquè si puges massa ràpid segur que cauràs”, diu Moreno. Pep Valls se l’escolta amb orgull paternal: “Veieu per què és cap de colla des dels 21 anys?”

“Aquesta pell la faig jo”
Són (discretament) emotius, aquests igualadins. Fa unes hores, a l’altra punta del barri del Rec, he vist que a un empresari se li posava la pell de gallina parlant del que fabrica. Ha sigut en una sala blanca amb parets de vidre guarnida amb una rastellera multicolor de les pells que produeix. Allà, el gerent de Curtidos Badia ens explicava la paràbola de Colòmbia que l’emociona: la història d’un treballador de l’empresa que, quan estava de vacances al seu país d’origen, va portar el pare a una botiga de luxe de la seva ciutat, va agafar d’una lleixa un bolso d’una marca internacional i li va dir: “Aquesta pell la faig jo”.

Xavier Badia -quarta generació de la nissaga, 42 anys, al capdavant de la firma des dels 23- no parla només com a Badia. També parla com a president del gremi de blanquers, que malda per portar la marca Igualada tan lluny com es pugui. Esmenta l’Igualada Leather Cluster Barcelona, la Càtedra A3 in Leather Innovation, la depuradora instal·lada l’any 2006 per no contaminar el riu Anoia, l’exportació del 80% de la producció... “Nosaltres a la Xina no hi comprem, hi venem”, etziba amb una punta d’orgull tímid.

Per arribar aquí, els blanquers han “patit”, i això els ha fet forts. “Vam haver d’afrontar el final del proteccionisme espanyol i després la globalització mundial, per això vam buscar l’especialització en sectors de valor afegit”, altrament dit el luxe. Hi ha hagut tancaments i fusions, ha calgut deixar de fer corretges per a maquinària i refinar-se per proveir grans marques de pells suaus i cares. Moltes antigues adoberies del Rec cauen a trossos, però altres empreses -com Badia- amplien les seves plantes. El 1950 al sector igualadí de la pell hi havia 268 empreses i 950 treballadors. Ara hi ha 28 empreses i 800 treballadors: “És el moment de creure’ns-ho una mica, perquè això té futur”.

“El mitjó el fem aquí o no el fem”
Prova superada al gremi dels blanquers. L’altra gran batalla és a l’altra pota tradicional de la indústria de la zona, la del teixit de punt. A la ciutat de Sita Murt i de David Valls, darrere dels dissenyadors hi ha (o hi havia) les fàbriques. D’algunes només se’n pot dir que hi eren. D’altres -la de la família Valls, precisament- se n’ha de dir que són grans supervivents. Industrias Valls, governada actualment per Marta Valls, és la firma propietària de Punto Blanco i Cóndor.

El director general de Punto Blanco, Josep Ignasi Reixach, arriba vestit de dissabte -no porta corbata i en el moment adequat ens ensenyarà els mitjons ratllats que duu per fer-nos entendre el que significa el concepte “fantasia” en aquesta indústria-, parla amb entusiasme i domina la terminologia tècnica. Reivindica “l’arrelament” de l’empresa al territori, un element que sempre els ha salvat de la “temptació” de la deslocalització esbojarrada. Admet que han subcontractat algunes feines a Espanya, Itàlia, Portugal, el Marroc, l’Índia i l’Àsia. “Però sempre tenint gent nostra al lloc. No podem tancar els ulls i no saber què passa a les nostres fàbriques”, adverteix aixecant el dit. I afegeix: “Podem fer roba interior a fora, però el nostre core business és el mitjó, i el mitjó el farem a Igualada o no el farem”.

Recorrem la població guiats per l’historiador local Daniel Vilarrubias. Sap una quantitat irreproduïble de detalls sobre cada racó i cada tradició de la ciutat i és capaç de parlar a la velocitat de la llum sobre el que està documentat i el que no ho està i des de quan i amb quina fiabilitat. En poca estona aprenem que el rec d’Igualada es va fer per decisió de l’abat de Sant Cugat i que moltes peces del retaule de la basílica de Santa Maria es van salvar durant la guerra -les que ara encara es veuen policromades són les originals- i entrem a tafanejar a “la farmàcia més antiga del país portada per una mateixa nissaga”.

L’Ateneu, el “rusc” i la “mel”
Travessem el centre sortejant munions de pares amb criatures que es miren espectacles infantils: som en ple cap de setmana de La Mostra, la fira de teatre infantil i juvenil que se celebra cada any a la capital de l’Anoia. Precedits pel xerpa, arribem a un dels seus llocs preferits, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. La presidenta de l’entitat, Mireia Claret, la defineix com un “rusc” i diu que només “té sentit amb la gent que hi fa activitats, que són la mel”. I avui aquest edifici amb fris modernista és ple d’ abelles : les habituals i les que atrau la flaire potent de La Mostra.

Creat l’any 1863 i amb uns 900 socis, l’Ateneu té molta història però no resulta gens antic. “En plena crisi, els valors de l’ateneisme, fer créixer l’individu amb coneixement i diàleg en espais compartits, són més vigents que mai”, argumenta Mireia Claret.

Ens ha esperat amb paciència -arribem tard perquè ens hem encantat més del compte a l’adoberia museïtzada de Cal Granotes, arrossegats per l’entusiasme de Xavier Badia- i ens rep sense retrets acompanyada del vicepresident primer, Joan Torrents, i del vocal i cap de comunicació, Eulogi Domènech. Sense retrets i amb refrescos i olives de les bones per fer callar l’estómac a l’hora crítica del final del matí.

Els nostres tres amfitrions formen part d’una junta que va amb les revolucions al màxim. Ni descansen ni deixen descansar. Ara mateix acaben d’embarcar Igualada Comerç en una campanya per tornar a tenir cinema a la ciutat i volen muntar-lo a l’Ateneu mateix. L’obra costa 250.000 euros. No s’hi posen per poc, però esperen que siguin els igualadins els que de veritat impulsin el projecte. Per això l’eslògan és “...si vols, tindrem cinema a l’Ateneu”, que significa que per donar-hi suport has de comprar una entrada de cinc euros per al dia que la sala sigui una realitat. Un Verkami particular per mesurar el “compromís” dels veïns. Estan convençuts que l’obtindran perquè tenir cinema beneficiaria a tothom, inclosos els botiguers i els restauradors, que frisen per evitar que dissabte i diumenge la clientela els fugi massivament a un centre comercial i d’oci del Baix Llobregat el nom del qual no cal recordar.

El debat de l’autoestima
A la Mireia Claret i companyia no els falta empenta per abordar el tema de l’autoestima de la ciutat. Als Dimarts de diàleg, que coordina el periodista Jordi Cuadras, un dels debats estel·lars de l’any passat va ser el que van titular Igualada s’estima? “Vam començar plorant i al final Igualada va aparèixer com l’au Fènix que reneix de les cendres. Vam quedar que entre tots podem construir una Igualada millor. I crec que ja hem parlat molt i que estem a punt per entrar en la segona fase d’acció”, resumeix Claret.

Amb Daniel Vilarrubias present a la trobada no es pot defugir un altre dels grans debats igualadins, lligat, de fet, al de l’autoestima: tenen les festes que volen a Igualada? L’historiador Vilarrubias pot dissertar, discutir, dialogar i exclamar-se durant hores sobre per què reivindica un programa d’actes més genuí per a les celebracions de la ciutat. Però hi ha un detall que ho diu tot: el 24 d’agost, dia de Sant Bartomeu, patró de la població i suposat eix de la festa major, no és festiu a Igualada. La festa es desplaça al dilluns més pròxim. “Així els igualadins tenen un cap de setmana llarg per anar celebrar la festa major a Segur de Calafell”, ironitza.

Amb una barreja d’admiració i enveja per Berga i Tarragona -per la Patum i les festes de Santa Tecla, inclosa la relíquia del suposat braç de la santa-, Vilarrubias presenta arguments antropològics i no religiosos per reivindicar la processó de Sant Bartomeu, recuperada per la Federació del Seguici Tradicional i Històric d’Igualada, la Festhi, que ell mateix va crear el 2011: “El més ranci, en el sentit del més autèntic, és el que té èxit, perquè és el que et singularitza, el que et dóna identitat. Això es troba a la tradició, i si investigues una mica sempre descobreixes que té sentit”.

Orgull sobre rodes
A l’hora que s’acaba la nostra ruta per Igualada juguen a Sant Sadurní els nois de l’Igualada Hoquei Club, un dels puntals de l’autoestima local i que també està en fase de recuperació. L’hoquei ha sigut un esport clau a la zona i va provocar una gran efervescència als anys 90, la dècada de les sis Copes d’Europa, cinc Supercopes, cinc Lligues i dues Copes del Rei. “Aquest esport va posar Igualada al mapa més enllà de la pell i el punt”, recorda el president del club, Manel Burón.

El capità de l’equip, Ton Baliu, és fill d’aquella època enyorada a la qual aspiren tornar. De moment, la final four de la Copa CERS s’ha jugat aquest any al pavelló Les Comes, l’hoquei està tornant a les escoles i als partits hi ha més públic. Els igualadins “han tornat a connectar” amb el seu orgull sobre rodes.

Etiquetes