Publicitat
Publicitat

Entre poc i massa

Durant molts anys vaig tornar a casa, després d’una trobada amb amics, amb un neguit que em costava d’identificar. M’havia divertit, havia passat una nit agradable, però hi havia alguna cosa que no em deixava estar tranquil·la. De fet, sí que ho sabia, però com que no m’agradava, vaig tardar a reconèixer-ho.

El problema era que sempre tenia la sensació d’haver parlat massa. I el malestar no era per haver confessat secrets amagats o per haver-me pronunciat en qüestions espinoses. No. M’amoïnava pensar que podia haver monopolitzat la conversa, que podia haver-me excedit en el relat d’anècdotes viscudes, que podia ser que alguns dels meus amics no haguessin pogut intervenir prou perquè alguns, els de la meva espècie, no els deixàvem.

Al cap d’uns anys, vaig comentar aquesta recança amb una amiga tan xerraire com jo. Li preguntava si ella també s’avergonyia, en certa manera, d’aquest tret del caràcter que costa tant de controlar. M’agradaria -li deia jo- ser d’aquella mena de persones reservades, que escolten molt i que mesuren encara més les seves intervencions. Solen ser persones respectades i aquesta actitud els proporciona un halo de misteri que els fa ser més atractius.

L’amiga, que ja aleshores tenia les coses més clares que jo i s’expressava amb contundència, va respondre: potser és, simplement, que no tenen res a dir.

Aquella sentència em va permetre viure més tranquil·la durant uns anys. Vaig tornar a la naturalitat, a parlar tant com em venia de gust. Però, ai las, al cap del temps torno a veure-ho tot d’una altra manera. Encara m’agrada parlar però he descobert que m’agrada, tant o més, escoltar. I he detectat que no sempre és veritat que les persones callades no tenen res a dir. Al meu entorn hi ha persones que mai no irrompran en una conversa si han de lluitar pel seu espai. Només ho fan quan l’auditori els convida amablement, quan no han d’imposar el seu discurs, quan els que parlem massa callem un moment. I resulta que tenen moltes coses a dir, un punt de vista singular o un sentit de l’humor esmolat.

Així que, a vosaltres, als reservats amb coses a dir, us demano que em feu callar, que ens feu callar. Que us esforceu ni que sigui una mica per entrar, encara que el grau de protagonisme se us faci insuportable. La conversa, i la vida, és molt millor quan tothom hi diu la seva.