Publicitat
Publicitat

David Peace: “Al nord d’Anglaterra, als 70, tot era ple de violència, crims i... futbol”

Memòria Va arribar al Japó per fer de professor i s’ha convertit, des de la distància, en un dels escriptors anglesos de moda. David Peace (Ossett, 1967) recupera la memòria de l’Anglaterra dels anys 70 utilitzant la violència i el futbol, que van marcar la seva infància

Maldito United ( The damned United ) està considerada una de les millors novel·les esportives. I la seva adaptació al cine, de Tom Hooper (2009), un dels pocs films sobre futbol de nivell. El llibre, publicat ara per Contra, explica els 44 dies que va durar entrenant al Leeds el tècnic Brian Clough el 1974. David Peace, el seu autor, viu a Tòquio amb la seva dona, japonesa. Ha escrit una trilogia sobre l’assassí en sèrie Peter Sutcliffe i ha triomfat amb aquest llibre sobre Brian Clough, el tècnic que es definia a ell mateix com un socialista, que va fer campió d’Europa el Nottingham Forest, sense deixar de barallar-se amb tots els directius que va trobar-se pel camí.

Com neix la idea d’explicar amb un llibre el fracàs d’un tècnic al Leeds, llavors el millor club anglès? S’imaginava que seria un èxit?

Quan tenia 7 anys, el meu pare em va portar al meu primer partit. Era el 1974. El meu pare, com el meu avi i jo, era un aficionat del Huddersfield Town. Era un amistós contra el Leeds, el primer partit de Brian Clough amb el Leeds United. Recordo que vam anar amb temps al camp per veure arribar el Leeds. Feia sol i aquell home ben vestit, ple d’autoestima, va baixar del bus saludant. Curiosament, l’últim partit de Clough entrenant el Leeds va ser contra el Huddersfield Town. L’endemà el van fer fora. A Anglaterra, llavors, fer fora un tècnic després de 44 dies era sorprenent i amb el meu pare sempre especulàvem sobre què devia haver passat en 44 dies entre els dos partits contra el meu club per fer fora un tècnic.

Violència, crims, Clough. La seva obra sembla ben marcada per una època, ja que va escriure llibres en què explicava una sèrie de crims que van passar quan era petit...

El nord d’Anglaterra, durant els anys 70 i inicis dels 80, és el lloc on em vaig criar. I era un lloc ple de violència, crims i... futbol. Volia entendre el lloc i el moment, entendre què va passar, qui érem i qui som. Per això escric.

¿La seva obra també pretén recuperar la memòria d’un vell futbol que s’està perdent?

Segurament és el cas de la meva última novel·la, Red or dead, sobre Bill Shankly i el seu Liverpool. Maldito United parla sobre la pèrdua de pes del socialisme a la societat britànica, i certa dignitat i moralitat, que va fer mal a una generació. Maldito United recrea més la foscor dels anys 70 i l’efecte que va tenir sobre la gent. Així que no és un himne a un futbol perdut o una època daurada del futbol anglès, ja que la corrupció i la violència ja eren presents. Dins i fora del futbol.

Però també té una part positiva en recordar com el Derby County, un club modest, va poder guanyar una lliga.

Sí, és cert. Quan vaig començar a investigar em vaig adonar que no en tenia ni idea, del que va significar que Clough i el seu ajudant Brian Taylor fossin capaços de guanyar una lliga amb un club com el Derby County, que era a Segona abans.

Ja no queden persones al futbol tan políticament incorrectes com Clough, oi?

Realment ho creus? No n’estic segur. Clough representa el típic paio de classe obrera del nord d’Anglaterra enfadat de la postguerra, educat en el socialisme i que estava tip dels directius i els homes que controlaven el futbol anglès com un gentlemen’s club. Volia enderrocar-ho tot i no tenia problemes a l’hora de ser sincer. La seca manera de ser i filosofia s’ha perdut avui en dia, en aquest futbol hipòcrita, en aquesta vida moderna. El futbol és un mirall de la societat, així que el futbol ara és un reflex de la hipocresia i la corrupció de la societat actual.

¿Avui en dia no poden repetir-se coses com l’èxit del Derby County i el Forest de Clough?

No. El que Clough i Taylor van fer amb el Derby County i, especialment, l’èxit amb el Nottingham Forest, dos cops campió d’Europa, no pot tornar a passar. Ara, crec que al final Clough es va deixar corrompre una mica pel sistema, víctima de la seva fama.

¿El futbol és més important que la vida i la mort, com va dir Shankly?

Aquella frase es va treure de context, quan, ja vell, es va queixar perquè havia posat la feina per davant de la família. Però a la cultura britànica el futbol sembla una obsessió. A Espanya i Itàlia passa el mateix. Però tot és un reflex de la societat, com passa amb l’últim escàndol de la FIFA. No és un problema del futbol, és un problema de la corrupció del sistema, del pes dels diners a la societat. Per això m’agrada escriure de futbol, ja que és una manera d’explicar el món.

Clough deia que calia jugar guanyant bé, però també va enganyar fora dels terrenys de joc. ¿És un exemple de la doble moral britànica?

Entenc què vols dir, però crec que aquesta és una història universal. Humana. Parla d’un home honest, sincer, que es va veure forçat a prendre decisions que el van convertir en una cosa que no li agradava. La pregunta és: com podem triomfar en aquesta societat capitalista sense formar part també d’un sistema massa fosc? Clough va acabar convertit en una caricatura, víctima de la fama, però durant una dècada va aconseguir fites increïbles.

PUBLICITAT
PUBLICITAT