Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Val la pena intentar jugar bé?

Encara no ha acabat l’agost i molts ja pateixen per culpa del cansament. Ens ha tocat viure temps estranys, on mai hi ha pausa, on cada jornada laboral sembla un judici sumari, on cada dia s’escriuen sentències. Jorge Sampaoli, tècnic del Sevilla, va plantar cara al Madrid i al Barça en els seus primers partits, però ahir ja estava a la defensiva. El seu equip és valent, està en fase de construcció i actua amb ambició. Però ha perdut els tres primers partits oficials. És l’època en què sempre s’exigeix rendiment immediat. Sense pausa.

Deia Luis Enrique que el secret de l’èxit és que la gent sap com jugarà el Barça abans de posar la tele. Sí, el Barça té un estil, però no és l’únic secret. Si l’equip de Luis Enrique jugués bé, però fos incapaç de guanyar títols, bona part del barcelonisme assaltaria l’estadi com si fos la Bastilla el 1789. El Barça s’ha convertit en un club on s’ha aconseguit defensar una proposta atractiva de joc, però si s’ha pogut defensar ha sigut perquè s’han guanyat títols.

Darrere dels èxits, normalment, hi ha molta feina. Per aixecar un club en el qual el futbol s’interpreta d’aquesta manera, han calgut desenes de persones des dels anys 70. Per ser campió olímpic, cal picar pedra en solitari molts anys. Per arribar a entrenar el Manchester City i tenir molts diners per gastar, cal haver-se fet mal als genolls dels vells camps del Miniestadi a les categories inferiors del Barça. Per poder liderar el Barça, cal ser tan competitiu com ho era Luis Enrique a les categories inferiors de l’Sporting. Ha superat proves, ha obert portes, ha guanyat títols.

Ara liderarà un nou projecte del Barça amb aquesta doble responsabilitat: seguir jugant bé i seguir guanyant títols. Si la segona part falla, la primera, a molts, els importarà poc. Els últims anys, el Madrid, sense jugar tan bé, ha guanyat dues Lligues de Campions, i ha eclipsat una mica una època feliç del barcelonisme. Si el dia que Messi deixi el futbol el Barça no ha aconseguit guanyar molts més títols que el Madrid, molts consideraran que jugar tan bé tampoc haurà valgut la pena. Seria així? Vull pensar que no. Que la manera de fer les coses és important. Suposo que m’estic fent gran, però mirant els Jocs, he arribat a la conclusió que molts cops recordo més qui m’emociona, guanyi o no, que no pas els campions. Suposo que per això mai arribaré a manar gaire. Avui alguns creuen que tot el que no sigui guanyar és ser un perdedor. Fa por veure com un subcampió pot ser considerat perdedor, actualment.

PUBLICITAT
PUBLICITAT