Publicitat
Publicitat

CELOBERT

Tot ve de molt lluny

FA DOS DIUMENGES, al mercat del meu poble, un polític va aturar-me i em va convidar a prendre amb ell un cafè amb llet. Feia dies que volia parlar amb mi. Mitja hora xerrant, i al final m’ho va deixar anar: em proposava formar part de la seva candidatura per a les municipals. “L’últim de la llista i com a independent”, va afanyar-se a afegir, perquè no m’espantés. Ni es va plantejar que l’oferta d’anar últim em pogués ofendre, però no s’equivocava: el “no” va ser automàtic. “T’ho havia de demanar, no m’hauria quedat tranquil si no ho feia”, va disculpar-se.

El món encara pot millorar i, per tant, més val que jo no entri en un partit polític. Que necessitats que han d’estar, però, per voler-m’hi. Fa deu anys, els polítics et miraven per sobre l’espatlla, eren els escollits del poble -i “el poble” sonava a “Déu”-. D’aquella arrogància en van venir els mals. Però: ¿es pot escriure i participar en política? Vull dir: ¿es pot escriure i no participar-hi? ¿Estic, jo, ara mateix, fent política? I tant. Si respirar és fer política.

Costa tant trobar una mica de llibertat entre els engranatges del món, que l’única llibertat possible és en l’intent d’expandir-la. L’art, qualsevol art, ha estat utilitzat sempre, arreu. La circumstància el permet a través de l’artista, però la mateixa circumstància després el reclama i recupera per a ella. Entremig, confio, hi ha hagut una mica de llibertat. Però la misèria, el puta-i-ramonetisme dels catalans, ho fa aquí més sagnant. El conseller Mascarell sempre explica que el pressupost sencer de cultura de la Generalitat equival al del Museu del Louvre. Si la cultura és el moll de l’os d’una nació, imagina’t quan la nació està esquelètica.

Ara l’autor preferit del Tricentenari, Sánchez Piñol, ha hagut de plegar d’articulista de La Vanguardia. Ha anat explorant fins al final la llibertat. ¿No ho sabien, però, els contractants, que era la seva feina? Estic disposat a creure’m que no. Com fos, en un moment donat va convenir fitxar-lo; ara l’han fet fora, sense indemnització.

Sobre intervenir o no en política, copiaré aquí unes paraules impressionants. “A qui lluita verament per la justícia, li cal necessàriament, si vol conservar la vida un quant temps, dur una vida retirada i no ocupar-se dels afers públics”. Les tres paraules que tornen més impressionant la cita són “un quant temps”. Efectivament, l’home cautelós i savi que donava el consell, Sòcrates, va acabar ajusticiat. Respirar és fer política, i respirar també mata, cosa que no diuen els paquets de tabac.