Publicitat
Publicitat

ANÀLISI

Tsipras i la sobirania nacional

El mal costum de l’extrapolació té una llarguíssima tradició a Catalunya. A causa d’un mimetisme infantil, una part del país es va deprimir amb la derrota de l’independentisme escocès al novembre, i una altra va saltar d’alegria diumenge passat, amb la victòria grega contra la troica. Els d’ICV estaven tan excitats que van sortir a valorar els resultats de Syriza abans que els mateixos guanyadors. I van anticipar que, per l’ona expansiva hel·lena, aviat els tocaria el rebre a Merkel, Rajoy i Mas, reconeguts austericides (terme del tot incorrecte, per cert: austericida és precisament qui mata l’austeritat).

Que la gent d’esquerres s’alegri del triomf d’Alexis Tsipras em sembla ben lògic, i que hi hagi curiositat i esperança per les seves propostes, encara més: l’Europa devastada necessita que algú s’arrisqui a intentar alguna cosa diferent. Ara bé, que a casa nostra Syriza s’utilitzi com a ariet contra els acords pressupostaris entre CiU i ERC ha deixat de tenir sentit, perquè Alexis Tsipras, demostrant rapidesa, cintura i sentit pràctic, ha pactat la seva investidura amb la dreta nacionalista grega -sí, sí, la dreta-, que està contra l’austeritat, però té fama d’antieuropea i xenòfoba. Heus aquí la lliçó del nou líder grec: quan hi ha un objectiu important en joc, les forces polítiques dialoguen i pacten. De quin objectiu parlem? Doncs ni més ni menys que fer possible que “els grecs recuperin la seva sobirania nacional”, segons ha dit Pablo Iglesias. Extrapolem? Val més que no. Catalunya i Grècia són realitats molt diferents.

PUBLICITAT
PUBLICITAT