Publicitat
Publicitat

La paraula a la punta de la llengua

Quignard explica a Le nom sur le bout de la langue que la seva mare s’asseia sempre en un extrem de la taula del menjador

ARA FA UNS ANYS VAIG DESCOBRIR UN LLIBRE d’un escriptor que em fascina, Pascal Quignard: Le nom sur le bout de la langue [El nom a la punta de la llengua]. Des que el vaig llegir, ho confesso, no he pogut oblidar-lo.

Quignard explica que la seva mare s’asseia sempre en un extrem de la taula del menjador. I que sovint es produïa una escena que, quan era petit, l’impressionava. De sobte, de manera brusca, la mare els manava callar. El seu rostre es dreçava, com il·luminat. I la seva mirada s’allunyava, perdent-se en el buit, com si no mirés enlloc. Aleshores, estenia la seva mà, enmig d’un silenci espès. Buscava una paraula. I tot s’aturava. No existia res més, fora d’aquest gest i de la tensió que convertia l’instant en un compàs d’espera. Es quedava extraviada, absent, i feia esforços per poder dir la paraula que tenia a la punta de la llengua. També ells estaven tensos, i l’ajudaven amb el seu silenci, “amb tota la força del nostre silenci”, diu Quignard. Sabien que ella sempre trobava la paraula perduda, esperada, la paraula que la desesperava quan no la trobava. És fàcil d’imaginar aquesta tensió concentrada, aquest esforç interior, aquest neguit davant de la paraula que no arriba, però que hi és, allí, a la punta de la llengua, encara que li costa de sortir, de ser pronunciada.

Llavors, com sempre, arribava el moment. El seu rostre s’asserenava i ella recuperava la paraula: “La pronunciava com una meravella. Era una meravella. Tota paraula recuperada és una meravella”. Aquesta experiència, tan habitual, de la paraula que es coneix, però que sovint no arriba quan volem convocar-la, ens recorda la fragilitat del llenguatge i de la nostra identitat, feta d’una memòria dèbil, a la qual sovint se li escapen les paraules, les imatges i les experiències que ens calen i a les quals, molt sovint, volem tornar sense gaire èxit i no sense dificultat. En la paraula a la punta de la llengua, que hem d’arrencar, literalment, del silenci, ens descobrim, quan no arriba, desemparats. I ens fa veure, més que qualsevol altra cosa, que el llenguatge no és en nosaltres un acte reflex, que no som bèsties que parlen amb la mateixa facilitat que hi veuen.

I aquesta temptativa, no sempre reeixida, per trobar la paraula que digui el que pensem, o que ens ajudi a pensar el que potser només intuïm, és una ferida que ens constitueix. No sempre la trobem, però sempre, tanmateix, aspirem a trobar-la, a encertar amb la paraula justa. “El nom en la punta de la llengua -escriu Quignard-és la nostàlgia pel que la llengua no abraça. I aquesta nostàlgia és primordial, perquè aquesta manca del llenguatge, en els humans, és primordial”. En la segona meitat del segle XIII, una època en què s’ha pensat i parlat com mai no s’havia fet abans i com mai no es tornaria a fer després, sobre les nostres paraules i els mons que convoquen, Tomàs d’Aquino va encertar a formular una tesi sobre l’inquietant origen de les paraules que, de vegades, diem: és la seva doctrina, fulgurant com un llampec, del verbum mentis. La paraula, deia, no és el que la boca diu, sinó el que gestem, com qui porta la vida dins, en el nostre interior. La paraula a la punta de la llengua no és la paraula que no recordem, sinó la paraula que no hem formulat encara, i per això la patim, quan no acabem de dir-la. I, per això també, quan la diem, és un miracle, perquè aquella paraula que hem fet dins nostre deixa de ser nostra per ser una paraula compartida. La paraula que diem, i que de vegades tant buscàvem, no crea un món fins aleshores interior, sinó que posa en comú un món fins llavors només nostre.

PUBLICITAT
PUBLICITAT