Publicitat
Publicitat

El teatre de veritat

P er quina estranya raó, de manera gairebé automàtica, identifiquem el teatre amb la mentida i la falsedat? Així ho expressa, encara, el llenguatge comú, quan, davant les actituds o els gestos d’algú, se li recrimina: “No facis teatre!” Durant segles, fins a arribar al neuròleg Jean-Martin Charcot i a Sigmund Freud, els símptomes d’histèria, especialment entre les dones, van ser desacreditats per la medicina com a simulacions i fingiments teatrals i, així, els trastorns somàtics no eren pas interpretats com a efectes d’un desordre psíquic sinó com una dramatúrgia del cos que, per causes desconegudes, condicionava aquells comportaments fora de la norma conceptualitzats com a anòmals i estranys.

¿Deu ser, potser, que hi ha alguna cosa en el teatre, des dels seus orígens, que el fa inquietant i fins i tot amenaçador? ¿Com és que Plató suggeria, quan dibuixava els perfils de la república ideal, que la tragèdia havia de ser rigorosament desterrada pel perill moral que suposava per als ciutadans? ¿I això, precisament, en el primer gran moment de la cultura europea, en què el teatre va assolir uns nivells de tanta excel·lència dramatúrgica i textual que part d’aquelles obres, vint-i-cinc segles després, continuen sent-nos estrictament contemporànies? Per què a la gent de teatre els ha acompanyat, des de temps immemorials, tan mala fama? Quins enigmàtics mecanismes posa en funcionament el teatre quan puja a escena una obra davant del seu públic?

A partir d’un determinat moment, en les societats primitives, sense que es pugui saber gaire ben bé per què, els humans, a part d’escoltar sons, van començar a produir-ne: a colpejar objectes amb ritme, a fabricar instruments que refinessin els sons i que produïssin melodies, a cantar. I, en un altre moment, tan misteriós com aquest, alguns humans, a més de veure les imatges del món i dels altres humans, van començar a fer-ne, omplint de figures i gargots, alguns encara avui indesxifrables, el fons de les coves que habitaven. I, molt temps després, alguns altres, en determinats llocs del planeta, després de parlar, de forma clarament articulada, van començar a escriure i a fixar sobre els suports més diversos aquelles coses que deien o que volien preservar, per la seva importància en el funcionament de la comunitat.

Però, en l’estranya història de les invencions humanes, l’aparició del teatre, molt diferent sens dubte del sentit que li atribuïm avui, suposa la irrupció, al principi sembla que vinculada a rituals genèricament religiosos, d’un fenomen sorprenent i fascinant: de forma potser anàloga als dispositius que van donar lloc a la música, l’art o l’escriptura, en un determinat moment els humans, a més de viure, van començar a representar la vida i les seves accions, episodis i relats colpidors i, alguns, exemplars. El gest, per poc que es pensi, és realment sorprenent: repetir la vida per posar-la al davant dels altres, que podran veure-la, contemplar-la i potser pensar-la en els cossos dels actors i actrius que representen, per a ells, com si veiessin en una mena de mirall, allò que fan. Shakespeare li fa dir a Hamlet: “El teatre, des que va néixer, ha volgut, modestament, fer de mirall de la naturalesa, ensenyar a la virtut la seva mesura real, a l’estupidesa el seu rostre i a cada època i societat les marques de la seva pròpia pell”. ¿Deu ser, potser, que el teatre és sempre una forma de katharsis, com volia Aristòtil per a la tragèdia, “el desencadenament alliberador dels afectes”? ¿Deu ser que el teatre, més que amb el fingiment, té a veure amb la veritat? ¿No deu ser això, tal vegada, el que el fa tan inquietant?