Publicitat
Publicitat

Cent anys de Welles / Amb l’aigua al Collboni

Cent anys de Welles

Recordem el que ens impacta. Orson Welles ho va descobrir de jove. Aquell Rosebud del Ciutadà Kane que va rodar als vint-i-pocs n’és el testimoni més clar. Tots arrosseguem un trineu, una imatge, que ens va marcar de petits i que, en forma d’il·lusió o de trauma, ens va apareixent a la vida, de vegades, quan menys ens ho esperem. En ocasions, fins i tot, d’una manera cruel.

Amb molt d’encert, la nova Filmoteca de Catalunya ha programat dos mesos intensius d’actes i projeccions per commemorar el centenari del naixement d’Orson Welles, aquest geni que com tants altres escollits que mereixen el qualificatiu i el pedestal, es gronxava entre dosis d’ambició i de vanitat desmesurada. Fins a finals de juny, i veient com està el pati de les estrenes comercials, segurament el més interessant de la cartellera de cinema s’està projectant, doncs, a la Filmoteca. Més enllà de reveure tots els seus clàssics -tan valorats per la crítica i tan ben posicionats en el rànquing de les millors pel·lícules de la història-, també hi ha l’oportunitat de veure filmacions inacabades, alguna pel·lícula inèdita, els llargmetratges on feia d’actor i els millors documentals que s’han fet sobre Orson Welles. Per exemple, ahir es va passar The third man i dimarts que ve (que no hi ha futbol) s’emet el documental sobre les ombres del rodatge d’aquesta pel·lícula i l’impacte que ha deixat sobre la ciutat de Viena. Martin Scorsese considera que ningú no ha creat tantes vocacions de cineasta com Orson Welles. Això és impossible de quantificar. En canvi, val la pena veure com un artista crea un segell propi, un estil visual, una poètica de la imatge reconeixible i identificable. Per cert, no és pecat adormir-se. Ningú no ens afusellarà per fer un cop de cap al tercer moviment de càmera.

Amb l’aigua al Collboni

Xavier Trias ha sabut riure’s d’ell mateix, manta vegades, perquè no sap pronunciar la r, ni tan sols la que té al cognom. En aquesta campanya hem descobert, com si fos la maledicció de l’alcaldable, que Jaume Collboni tampoc no sap pronunciar la ll de l’estirp familiar. Ho hem percebut quan parla, als espots de tele i a les falques ràdio, “dels iocs de trebai” o d’aquesta Barcelona que està amb “l’aigua al coi”. Més enllà d’aquest ieisme xava, que no el desqualifica com a candidat però que tampoc no li dóna punts, la campanya de televisió de l’alcaldable socialista em sembla la millor de totes. Per impactant, per original, per provocadora i, sobretot, perquè et presenta una persona que els ciutadans desconeixen. Ni aquelles eleccions primàries, que volien ser exemple de democràcia i van ser un efecte bumerang per un grapat de vots estranys, no van servir perquè creixés gaire el grau de coneixement de Collboni per part de la ciutadania. Després de quaranta anys amb el PSC manant (Serra, Maragall, Clos, Hereu) es minimitzen les sigles i s’aposta a una cara. Ara, en pla curt i fix, Collboni malda per no tancar els ulls quan l’aigua, de gola en amunt, el cobreix fins a ofegar-lo. La imatge, per insòlita però sobretot per dura, et clava els ulls a la pantalla. Potser és la manera de recordar el candidat. No endevino, però, quin és el benefici per a la ciutat. Tant se val. Miquel Iceta, sempre amb l’optimisme de la Coca-Cola, desafia les enquestes i considera que Collboni, a les eleccions del 24, quedarà primer o, a tot estirar, segon. Veurem si Iceta supera la prova de la fonoteca. És agosarat, tanmateix, que un partit que, a Catalunya, va perdent llençols a cada bugada, hagi fet un eslògan basat en l’expressió de l’aigua al coll. No fotem.

PUBLICITAT
PUBLICITAT