Publicitat
Publicitat

El lloc on ningú no mira el mòbil / Catalunya Paradiso

El lloc on ningú no mira el mòbil

Després de molt buscar-ho, ho he aconseguit. He trobat, deixeu-me que us ho expliqui, un lloc on ningú no mira el mòbil. Davant del Macba, al carrer de Ferlandina, hi ha l’Horiginal, un bar de tapes que s’ha convertit en un autèntic obrador de recitacions i noves actituds literàries. Cal entrar-hi. Després d’un taulell llarg i de travessar dos menjadors de taules parades, s’arriba a aquesta curiosa rebotiga dels secrets poètics. Té l’aire de teatret, amb un escenari de poques passes quadrades i uns cortinatges de vellut granat que contrasten amb la modèstia del local i que serveixen per dissimular la sortida d’emergència que dóna a Joaquim Costa. Tot plegat, sense pretensions: una dotzena de taules, cadires de fusta i el soroll del motor de les neveres que, tot d’una, es posen a roncar sense que ningú no es neguitegi. Hi ha gent dels vint-i-pocs als vuitanta-molts. Els qui s’estan drets, gairebé tots tenen una ampolla de Moritz a la mà. Uns i altres -més d’un centenar- escolten la poesia amb els ulls tancats, o amb la mirada baixa, fixada en un punt. Hi ha concentració, silenci, respecte. Ningú no tus. Em diuen que està contrastat que l’Horiginal és l’únic lloc d’Europa on, des de fa catorze anys, es troba cada setmana un grup de gent per dir i sentir poesia. La cita és els dimecres, a dos quarts de nou. Estiu i hivern, plogui, nevi, jugui el Barça o es mori el papa de Roma. Aquest dimecres el fotògraf Toni Moreno presentava una col·lecció d’enregistraments que, sota el títol Amb la veu del poeta, permet escoltar com alguns escriptors declamen la seva pròpia obra. Allà vam sentir els celebrats Marc Romera i Carles Duarte, Estel Solé -actriu de verbs amagats- i el pintor/poeta Benet Rossell, satisfet de participar en aquesta “experiència i experiment”. Un gest d’amor amb Twitter a la butxaca. Sense pressa. Nutrició emocional. Poesia.

Catalunya Paradiso

El mateix cap de setmana que s’inaugurava el Festival Internacional de Cinema de Sitges tancaven, a vuit minuts de cotxe, les últimes sales de projecció de Vilanova i la Geltrú. Una trista paradoxa. Les quatre sales del Cinema Bosc de la Rambla ja no van apujar la persiana i allà va quedar -inútil i testimonial- el pòster de l’ Irrational man del Woody Allen, l’última de l’Amenábar i unes pancartes que clamaven perquè no es tanqués el local. Malauradament, però, són els signes del temps, aquella oloreta que ja coneixem d’altres casos: caducava el contracte de lloguer i, sent la Rambla de Vilanova un dels millors carrers comercials del país, el propietari té tot el dret a fregar-se les mans pensant quina gran franquícia li pagarà el que en demani. En aquest cas, però, el problema dels cinèfils de la comarca s’agreuja exponencialment perquè al juliol ja van tancar les altres dotze sales de cinema -els Vila Lauren- que hi havia a la capital del Garraf. Tot d’una, en tan sols mig any, s’ha passat de setze opcions de pel·lícula a no tenir-ne cap ni una. Ara els 70.000 vilanovins orfes de cinema poden tirar cap al Vendrell, anar fins als Kubrik de Vilafranca o cascar-se una hora de cotxe per pujar a Barcelona. Els de l’Anoia ja saben el pa que s’hi dóna després que l’any passat tanquessin les sales Kursaal d’Igualada (perquè no podien fer front a la digitalització) i deixessin tota la comarca sense cap pantalla. Al Vallès Oriental, tres quarts del mateix amb el tancament de l’Alhambra de la Garriga. En aquella ocasió, la campanya estèril per salvar-lo va fer córrer un decàleg que, en el seu últim punt, concentrava tota la intenció. Recordava que aquella sala havia estat “un actor decisiu en la nostra felicitat, en la nostra formació cultural i en el nostre entreteniment”. Malament rai, com a país, si el cinema esdevé una excepció cultural.