Publicitat
Publicitat

Gent com vosaltres

La singularitat del moment que viu Catalunya provoca que un únic tema ocupi gairebé tot l'espai del debat públic. I la manera com s'articula sovint respon a una lògica de trinxeres que dificulta el diàleg racional. La majoria d'opinions d'una banda i de l'altra (i també de la tercera) responen al que n'esperes. Tot és molt previsible: sembla que s'escrigui per alimentar amb més arguments qui no els necessita que no pas per convèncer o, si més no, fer dubtar qui no pensa com tu. En aquest context, l'article de diumenge de Toni Soler em va semblar una brillant excepció: em vaig sentir interpel·lat.

Tant jo com molta gent del meu entorn no som, per dir-ho amb les seves paraules, "de l'estelada". Però vaig ser a Sant Boi el 1976, a la del milió del 1977, a moltes altres Diades, al concert de Llach al camp del Barça; vaig protestar contra la Loapa, em vaig indignar amb la sentència del Tribunal Constitucional i vaig aguantar durant tres hores el pes d'un nen de cinc anys el 10 de juny del 2010. Crec que per tarannà, per referents i per gustos sóc "molt com vosaltres". Miro TV3, escolto Catalunya Ràdio, llegeixo l'ARA, educo i estimo en català. Mentre la roja guanyava el Mundial, jo estava gaudint d'una jornada privada al Tibidabo. I si critico Catalunya més que cap altre país és perquè és el meu. Ni per autoodi ni per ressentiment: no en tinc cap motiu. Tot el contrari.

No em molesta gens la idea d'una Catalunya independent. No tinc cap vincle sentimental (més enllà d'uns quants amics) amb Espanya. I penso que és difícil imaginar un govern pitjor que el de Rajoy. Sóc de la immensa majoria que, en cas que existís el botó d'Obiols, l'hauria premut fa temps.

Però, tot i que molts catalans creuen que el tenen a tocar, segueixo pensant que el botó només és una lúcida metàfora. Per això no sóc independentista, perquè crec que aquest projecte no és prou prioritari per dedicar-li les energies que se li estan dedicant, ni per assumir els riscos que comporta.

No només respecto, com no pot ser d'una altra manera, l'energia col·lectiva que hi ha darrere el procés, sinó que l'envejo. Perquè, en general, és conseqüència de la il·lusió. Però tot i que sóc "molt com vosaltres" no aconsegueixo emocionar-me amb la idea de la independència de Catalunya. Aquí sóc difícil de convèncer perquè es tracta d'un sentiment. No en tinc cap en contra de la idea, però tampoc m'apassiona aquesta lluita que no visc com a pròpia. Una mica, com semblava que li passava a Ernest Maragall en l'assemblea de l'ANC: mentre tothom cridava amb entusiasme a favor de la independència, ell s'encongia tot picant de mans.

Però des de la raó també hi veig més riscos que beneficis. No en la viabilitat d'una Catalunya independent. Des del punt de vista econòmic, demogràfic i comercial Catalunya podria ser un estat pròsper, un estat més ric del que ara és dintre d'Espanya. Tampoc veig riscos de fractura social: som un país que en diferents moments històrics s'ha mostrat exemplar en el seu compromís amb la cohesió social.

Els riscos estan en el procés. Descartada la possibilitat de pactar amb Espanya (si el federalisme és difícil de pactar, entenc que la independència és impossible), només queda el conflicte. I a curt i mitjà termini les principals víctimes d'aquest conflicte serem els catalans. Perquè seguirem obsessionats i tancats amb un sol joguet. Perquè l'estat espanyol posarà en marxa totes les seves males arts per castigar el país. Perquè em temo que tot pot acabar amb una gran frustració o, no sé si encara pitjor, com una història interminable. I ja sé que d'això se'n diu, desqualificant-lo, el discurs de la por . Però jo no vull fer por a ningú, no hi tinc cap interès. En tot cas és la confessió de la meva por. La por d'algú que és "molt com vosaltres" però que està molt preocupat per la crisi, per l'atur, per les retallades, pels serveis públics, per l'educació. Com vosaltres, segur. Però que no veu que el procés cap a la independència resolgui aquests problemes.

Com que sóc "molt com vosaltres", parlem sovint. I en privat ens posem força d'acord. I constatem que el que ens separa té relació amb el sentiment, amb una il·lusió que no compartim. Ara bé, la vostra il·lusió és molt més forta que la nostra no il·lusió. Per tant, és molt possible que arribeu (i, per tant, arribem) a bon port. Potser abans ens haureu de convèncer. I no seria mala idea que deixéssiu de pensar que tots els que no veuen clar el procés són gent que no són "molt com vosaltres". Molts sí que ho som. I no volem deixar de ser-ho.