Publicitat
Publicitat

Catalunya i el mercat cultural espanyol

Catalunya és un país exportador. Sembla com si aquesta frase hagués fet fortuna en els darrers mesos. De fet, qui no exporti ho té magre, atesa la incertesa del mercat interior i les ombres que planen sobre els potencials conflictes entre Catalunya i Espanya. No cal aprofundir-hi gaire. El cert és que les empreses catalanes necessiten mercats amplis i que l'economia del país s'ha d'internacionalitzar per anar bé. Però també és cert que aquesta afirmació genèrica no funciona de la mateixa manera per a tots els sectors. La cultura, per exemple, no pot sobreviure sense un mercat interior molt extens i un mercat contextual igualment ampli.

D'aquesta afirmació en sorgeix una pregunta inquietant: la producció cultural catalana pot sobreviure sense el mercat espanyol i, en certa mesura, llatinoamericà? Em temo que amb grans dificultats i, en qualsevol cas, per aconseguir-ho calen grans transformacions estructurals que, en vista dels fets, ni tan sols s'han iniciat.

En el conjunt del món occidental la cultura és matèria protegida. Cada país estableix mecanismes proteccionistes de caràcter jurídic, lingüístic o econòmic que dificulten en gran mesura la circulació de continguts culturals exteriors. Hi ha, certament, una àmplia liberalització per a la utilització de drets editorials o intel·lectuals, però aquesta realitat afecta majoritàriament els productes comercials que han aconseguit esdevenir globals, cosa que depèn d'estratègies privatives en mans de les grans multinacionals.

Vendre un producte a França és molt difícil, entrar al mercat nord-americà és una heroïcitat, i fer negocis culturals a Alemanya, sorprenent. Els podem vendre drets, però sovint cal aconseguir notables èxits en el mercat local per captar la seva atenció. Hi ha excepcions, evidentment, però la major part d'aquestes excepcions no provenen d'èxits empresarials, sinó personals.

Per exportar cultura cal tenir el control global de la distribució de determinats continguts o tenir un mercat interior molt potent que permeti cridar l'atenció d'altres països. Les dues coses són difícils si ens limitem a l'àmbit territorial català.

Per contra, Catalunya és exportador net de talent artístic. Aquesta realitat neix d'una estructura formativa poc extensa però de gran qualitat, i d'unes estructures de producció petites però molt variades que faciliten una primera inserció en el sector. En àmbits artístics com l'animació audiovisual, el còmic, la cinematografia, la dansa, o en espais creatius com l'arquitectura, el disseny o el de les aplicacions informàtiques, Catalunya ràpidament li queda petita a un creador o a un emprenedor artístic, la qual cosa l'obliga a sortir fora per progressar.

Tret del sector editorial, en el qual tenim una posició hegemònica (tot i que caldrà resoldre el potencial sotrac digital), les empreses catalanes no disposen de capital ni de xarxes de distribució que els permetin aconseguir una adequada inserció internacional, i bona part de la comercialització dels seus productes es realitza al mercat espanyol, malgrat que en aquest mercat també hi existeixin mecanismes interns de protecció autonòmica que dificulten la circulació dels productes. No és únicament una qüestió lingüística (que és molt important) sinó econòmica i jurídica.

Una part important de la producció cultural catalana es distribueix des d'empreses espanyoles, i al revés. Els circuits imprescindibles per amortitzar els costos de producció de molts projectes passen per Madrid i Barcelona indistintament, i òbviament les dinàmiques de coproducció són constants.

És cert que aquesta realitat varia quan parlem de la producció cultural en llengua catalana, per a la qual el mercat espanyol és irrellevant -malgrat que en alguns àmbits, com la música i el cinema, aquesta situació suposi una anomalia que diu poc a favor del consumidor espanyol.

En termes estratègics, Catalunya ha d'aspirar a tenir una posició dominant dins el mercat cultural espanyol. Ajudaria a incrementar el capital social de les nostres empreses i afavoriria èxits comercials que interessessin a les grans productores multinacionals. Tal com evoluciona el sector cultural a escala internacional, no hi ha gaires més possibilitats de reeixir.