Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L’ÀFRICA

15 anys perduts al Congo

La missió de pau de l’ONU a la República Democràtica del Congo (Monusco) fa 15 anys. Es tracta d’un dels operatius més costosos de la història de l’ONU i compta amb uns 20.000 soldats, desplegats sobretot a l’est del país, on la guerra entre els nombrosos grups armats s’ha convertit en un modus vivendi des que el genocidi ruandès i l’arribada dels rebels tutsis al poder van capgirar el Congo (aleshores Zaire) i van expulsar del poder Mobutu Sese Seko.

Era el 1997 quan l’antic guerriller Laurent-Désiré Kabila arribava a la capital, Kinshasa, encapçalant la rebel·lió promoguda per Ruanda i Uganda. Fill de Katanga, Kabila s’havia forjat als moviments d’alliberament dels 60 i fins i tot havia conegut personalment Ernesto Che Guevara, en una trobada clandestina el 1965 que va produir una pèssima impressió a l’argentí, aleshores al capdavant d’un grup de guerrillers cubans disposats a estendre la revolució socialista a l’Àfrica.

El Kabila del 1997, però, ja no era aquell pintoresc revolucionari, sinó un home manipulat pels ruandesos, al servei de l’anglofonia i contra la francofonia a la regió. I el començament de la seva presidència - fins al 2001, quan va ser assassinat i substituït pel seu fill, Joseph- va inaugurar un llarg període d’inestabilitat regional, amb l’anomenada Tercera Guerra Mundial, amb més de tres milions de morts a l’Àfrica.

Guerra beneficiosa

La lluita armada segueix sent el recurs principal del control polític d’una economia en què l’extorsió de les riqueses naturals és la norma, sigui per part dels exèrcits locals o dels grans grups internacionals -de la fusta, el coltan, l’or, etc.-, per controlar-ne el comerç i blanquejar-ne els beneficis servint-se de les estructures financeres per escapar a qualsevol control, sempre un pas al davant de les noves lleis a favor de la transparència.

Si la Monusco ha tingut la missió durant aquests 15 anys de protegir els civils d’exaccions i assassinats dels grups armats; si fins i tot en els últims anys ha tingut la potestat de fer servir les armes per interposar-se entre els grups armats; si, a més a més, el seu objectiu és promoure un espai polític democràtic i una estabilitat que afavoreixi la sobirania i respecti els drets humans, haurem de reconèixer que els resultats són més aviat galdosos.

Passa molt sovint que els exèrcits dels operatius de l’ONU acaben integrant-se com un actor més de conflictes que s’eternitzen. I costa saber si tots plegats s’alimenten entre ells. És a dir, si són una nova manera de viure -de moure diners, reunions, politiqueigs, cimeres...- o estan al servei d’un canvi, a més de protegir la població amb eficàcia. Al Congo és evident que les coses segueixen com estaven, amb nous cicles de violència crònics, encara més grups armats i una població fatigada. La conclusió és senzilla: sense voluntat política real, les missions de l’ONU es converteixen en un pedaç i un dispendi mal gestionat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT