Els límits polítics del 'roaming'
En una UE necessitada de bones notícies, la Comissió és capaç de convertir una victòria anunciada en un desastre comunicatiu. Durant anys de travessia pel desert de la iniciativa política, l’executiu de Brussel·les s’havia autoconvençut que el seu paper institucional ja no era el del lideratge del projecte europeu, que li usurpaven des dels estats, sinó senzillament proposar legislació que millorés el dia a dia dels ciutadans. En ple debat sobre la falta de democratització dels processos de decisió comunitaris, la Comissió va apostar per legitimar-se a través de resultats concrets i, en aquesta estratègia, la batalla pel roaming gratuït es va convertir en la peça clau. Una promesa que, durant anys, han venut a totes hores, sense ni tan sols tenir la proposta definitiva aprovada. La gratuïtat de les tarifes d’itinerància era l’exemple que sempre s’utilitzava des de Brussel·les per justificar l’enfocament pràctic d’una Comissió cada cop més tècnica i menys política. Però, l’executiu de Jean-Claude Juncker ha fet saltar pels aires aquesta estratègia. Decidit a no contrariar les grans empreses telefòniques, sense el consens intern necessari i amb el president de viatge a la Xina per assistir a la cimera del G-20, a principis de setembre es va filtrar a Brussel·les la notícia del suposat límit de 90 dies per poder gaudir de roaming gratis a l’estranger. Un error estratègic que s’ha hagut de corregir ràpidament amb l’anunci d’aquesta setmana, en què ja ha quedat clar que el concepte de “gratuïtat” per a la Comissió continua tenint certs límits que les operadores podran gestionar.
L’executiu de Juncker, però, ha quedat retratat. Primer, el fet que funcionaris de la Comissió arribessin a creure realment que això dels 90 dies era únicament un aspecte tècnic de la proposta que no havia de portar conseqüències, delata no únicament un error d’apreciació sinó una pèrdua de contacte amb la realitat; que la proposta es filtrés just abans del discurs sobre l’estat de la Unió que el mateix Juncker havia de fer davant el Parlament Europeu desafiava els eurodiputats i tirava per terra qualsevol estratègia comunicativa per al que, en teoria, és el discurs polític més important de l’any per al president de la Comissió.
Els límits del roaming com a legitimador institucional i polític eren evidents, fins i tot, abans del desastre reformulat aquesta setmana, encara pendent de l’aprovació de l’Eurocambra i el consell de ministres. La legitimació per resultats fa temps que va quedar fora de joc. Des de la crisi econòmica del 2008 la UE ha sigut incapaç de complir les expectatives d’una gran part de la població europea i les seves polítiques han sigut contestades a les urnes i al carrer.
La reputació, en joc
Les promeses a llarg termini (l’última: wifi gratis a totes les grans ciutats europees abans del 2020) no són suficients per reforçar políticament i democràticament una institució amb la reputació cada cop més malmesa. El mateix dia que s’anunciava la proposta definitiva per acabar amb el roaming, la premsa publicava que l’excomissària Neelie Kroes (també reconvertida a lobista, però sense l’escarni del president Barroso) va ser, durant tots els seus anys a l’executiu de Brussel·les, membre del consell de direcció d’una societat offshore amb seu a les Bahames. L’autoritat moral i política de la Comissió està tocada i Juncker necessitarà molt més que mirallets en forma d’oferta tecnològica per refer-la.
