Viatjar quan ets àrab

Fa uns anys em van convidar a un festival literari que es feia a Londres amb el lema “Canviar el món”. Portava a la mà uns quants fullets del festival mentre passava pels habituals tràmits d’entrada a l’aeroport de Heathrow. Però, per sorpresa meva, abans d’arribar a la sortida em va aturar un policia. Després de mirar-se el passaport i fer un cop d’ull als fullets, em va preguntar: “I com pensa canviar el món?”

Com que, per la seva manera de fer, semblava una mica nerviós, em vaig prendre la pregunta seriosament i vaig començar a explicar-li, amb paraules senzilles, que jo era un escriptor a qui havien convidat al festival i que, tot i que jo no l’havia triat, el lema es referia a la possibilitat de canviar la manera de pensar de la gent a través de la literatura. Semblava convençut, però, tot i així, es va endur el passaport i vaig haver d’esperar mitja hora fins que me’l va tornar.

Podria explicar un munt d’anècdotes semblants. Com que les meves obres literàries s’han traduït a 35 llengües, he viatjat a molts països per participar en nombrosos seminaris i firmar llibres. Malgrat l’amabilitat amb què em tracten en el món del llibre, als aeroports només sóc un àrab més, un potencial terrorista.

No tinc cap queixa de les mesures de seguretat perquè, evidentment, s’han implantat per protegir-me com a passatger. La majoria dels agents de seguretat fan la seva feina amb cortesia i d’una manera exemplar, però n’hi ha que fan servir aquests procediments per menysprear-te o donar-te a entendre que no ets benvingut o que ets inferior.

L’objectiu dels funcionaris de duanes dels aeroports és enxampar contrabandistes, però si sembles àrab o ets negre, o si ets una dona amb un mocador al cap, se t’acosten i et fan una sèrie de preguntes provocadores que dubto que tinguin alguna cosa a veure amb el contraban.

“Quants cartrons de tabac porta?”, em va preguntar una agent de policia abans d’obrir-me la maleta. Li vaig contestar que només en tenia un. “N’està segur?”, em va respondre amb un somriure burleta, insinuant que mentia.

Suporto aquestes molèsties perquè les considero inconvenients de l’ofici, però de vegades són excessives. Un cop em van retenir dues hores a l’aeroport internacional John F. Kennedy perquè vaig manifestar el meu desacord amb l’actitud del policia; en una altra ocasió, a Niça, un policia em va cridar doblegant l’índex cap endintre, un gest que a mi em sembla poc respectuós. Es va mirar el passaport i, en comptes de preguntar-me quin era el propòsit del meu viatge, em va dir: “I què hi fa, vostè, aquí?”

“He vingut a comprar vaques”, li vaig dir seriosament. L’agent semblava atabalat: “Vaques? Però el passaport diu que la seva professió és la de dentista!” “Hi ha dentistes -li vaig explicar (perquè aquesta és la meva professió)- que tenen el hobby de col·leccionar vaques, i jo en sóc un”. Durant uns moments vam intercanviar unes quantes mirades de reüll fins que al final em va tornar el passaport i em va deixar passar.

Una policia francesa d’origen tunisià anomenada Sihem Souid, que treballava a l’aeroport parisenc d’Orly, va protestar contra el tractament racista que rebien els viatgers àrabs i africans. Juntament amb set col·legues seus, es va queixar del comportament dels altres agents de la policia, però no els van fer cap cas. La Sihem va arribar a publicar un llibre, Omertà dans la police, que denunciava les pràctiques racistes d’Orly; explicava, per exemple, la història d’una africana a qui un policia li va dir “negra fastigosa”, i a qui van despullar, escorcollar i fotografiar mentre l’agent es mirava l’escena rient.

Per què hi ha agents de policia que tenen aquests comportaments racistes als aeroports?

Clay Routledge, professor associat de psicologia de la North Dakota State University, afirma que algunes persones tenen ànsies de domini i, en conseqüència, discriminen els altres per satisfer aquestes ànsies i potenciar la seva autoestima; en altres casos, el racisme pot constituir la base d’una visió del món molt simplista en què els bons, els blancs i els cristians, s’arrengleren contra els dolents, que són els negres i els musulmans. Segons explica l’estudiós Edward W. Said a Covering Islam, un llibre publicat el 1981, els mitjans de comunicació occidentals acostumen a presentar els àrabs i els musulmans com a xeics petroliers o possibles terroristes, alhora que donen una imatge de l’islam que és una abstracció mal definida i poc entesa.

No cal dir que, indubtablement, els crims esgarrifosos i bàrbars comesos pels terroristes en nom de l’islam han projectat una ombra en la imatge de tots els musulmans. Però la norma més fonamental de la justícia és que la responsabilitat penal recau en l’individu, i no per associació en un grup que casualment comparteix la mateixa identitat religiosa o ètnica d’aquest individu. ¿Podem considerar tots els nord-americans responsables de les tortures dels presoners iraquians a Abu Ghraib?

De fet, el nombre de víctimes àrabs i musulmanes del terrorisme extremista islàmic supera amb escreix el nombre de víctimes occidentals. Aquests últims dos anys, els terroristes han matat a Egipte més de 400 policies i soldats egipcis.

El cristianisme ha viscut períodes de persecució dels anomenats heretges -sectes, jueus i musulmans-, guerres de religió, inquisicions i croades. Durant segles aquests crims s’han perpetrat en nom d’una fe que avui predica l’amor i la tolerància. No hi ha cap religió que sigui més sanguinària que una altra, ni cap que tingui el monopoli de la violència extremista. De la mateixa manera que l’islam es pot practicar com una religió humana que insta a la tolerància, també pot ser distorsionat per uns quants per convertir-lo en un conjunt de creences que justifiquen el terrorisme.

Si volem que aquest món sigui un lloc millor per als nostres fills, hem d’ensenyar-los que, malgrat les diferències de color, sexe, cultura o religió, tots som éssers humans que sentim, pensem i patim de la mateixa manera. Hem de deixar de banda els nostres prejudicis i hem de mirar d’establir unes relacions mútues basades en la igualtat i la responsabilitat individual. Només aleshores un viatger negre o àrab rebrà el mateix tracte que qualsevol altra persona en un aeroport occidental.