Deutes amb la infància

Només una societat que té cura de la seva infància és una societat que té futur

Entre el 15% i el 20% de les nenes i els nens pateixen algun tipus de violència sexual abans dels 18 anys, segons el Consell d’Europa. Les dades a l’estat espanyol indiquen que 1 de cada 5 infants pateixen aquest tipus de violències sexuals dins la família i que tan sols es denuncien un 15% de les situacions. D’aquestes, el 70% s’arxiven per falta de proves, cosa que evidencia el problema que tenim amb la mirada judicial. El desenfocament legal davant d'aquestes violències ha portat al fracàs històric de la persecució d’aquests delictes. L'adultcentrisme ha robat als infants el dret a ser escoltats i creguts, i s'ha mostrat incapaç de fer front a aquesta xacra social.

Davant d'aquestes deficiències majúscules, s’ha presentat l’avantprojecte de llei de protecció integral de la infància i l'adolescència. La part del text publicada sembla un avenç important respecte al marc normatiu de què disposàvem. Tot i que és una llei que arriba tard, aporta modificacions que posen fi a aberracions d’extrema gravetat com per exemple que un pare que assassina la mare pot mantenir la pàtria potestat de les criatures. Altres propostes recollides són la incorporació de mesures que endureixen les penes i la concessió de permisos; la formació en l’àmbit educatiu, sanitari o judicial; l'entrada de nous delictes comesos a través de internet, o l'ampliació del deure de comunicar la sospita de violència a tota la ciutadania.

Però el que més s’ha destacat d’aquesta llei són les modificacions respecte a la prescripció del delicte. És evident que la proposta suposa una millora perquè actualment el termini de prescripció s’inicia quan la víctima compleix 18 anys i ara es proposa que sigui als 30 anys. Però, tot i l’avenç evident, sembla que de nou fem curt davant la complexitat de l’impacte psicològic que es produeix en aquests casos. I és que aquests terminis de prescripció continuen deixant fora moltes situacions. De fet, diverses entitats reclamen que la prescripció s’iniciï als 40 anys o fins i tot que desaparegui aquesta figura. I és que caldria anar al fons i plantejar debats de gran abast, com l'opció de suprimir el concepte de prescripció en aquests casos. 

Caldria repensar i oferir respostes globals més enllà de la jurídica i plantejar també formes de reparació col·lectiva per a totes aquelles persones a qui, després de fer l’esforç ingent de decidir denunciar, se’ls va dir “has fet tard”. 

S’ha naturalitzat la revictimització en el procés judicial, i iniciatives previstes en l'avantprojecte de llei, com la de la declaració única, no són grans propostes sinó drets bàsics que han estat trepitjats històricament. 

Aprofundim també en la perversió del llenguatge: per què parlem d’abusos quan el que tenim al davant són violències sexuals? Hem adoptat un concepte que minimitza i blanqueja les violacions a la infància, tal com apunten estaments europeus.

Hem assumit el marc mental penal i busquem violència (física) o intimidació manifesta, quan un adult davant d'una criatura, en una societat adultcèntrica com la nostra, pot construir un ambient opressiu amb la seva simple presència. 

És urgent que generem debat públic des d’una visió multidisciplinària i que aquest sigui el que arrossegui el sistema penal. 

L’avantprojecte tampoc incorpora la perspectiva de gènere, que va molt més enllà d’analitzar el percentatge de nens o nenes que pateixen aquests violències, perquè, tot i que hi ha un clar biaix -les nenes pateixen més i més diverses formes de violències-, la perspectiva de gènere també ens explica per exemple qui són els agressors. I la major part comparteixen el llibre sagrat del patriarcat. 

La llei és un avenç clar respecte a la nefasta realitat que tenim, però encara queda molt de camí, perquè caldrà veure de quins recursos econòmics es dota la llei, o tot pot quedar en paper mullat. Cal seguir empenyent, perquè només una societat que té cura de la seva infància és una societat que té futur.