Canvis que la pandèmia accelera

Professor de la UABLa pandèmia de la covid-19 ha posat un dramàtic interrogant sobre el futur de la nostra civilització humana. Pensadors com Manuel Castells, ara convertit en ministre d’Universitats del govern espanyol, o Daniel Innerarity diuen que la pandèmia no és la fi del món sinó la fi d’ un món, i una legió d’opinadors han començat a especular sobre com serà aquest món nou que tot d’una ens està caient a sobre. En aquest context, és inevitable que tots els columnistes, fins i tot els més ocasionals, hi vulguem dir la nostra.

Dels milers de piulades sobre aquest tema que han circulat des que va començar el confinament voldria retenir-ne una, signada pel professor de ciència política a la UOC Ivan Serrano. Diu el nostre il·lustre politòleg: “Tinc la sensació que la situació del virus i la gestió de la pandèmia, més que provocar canvis, ens està ensenyant com estàvem canviant”. Efectivament, hi ha raons per a creure que el virus no està causant cap canvi sinó accelerant processos que ja estaven en marxa.

S’ha dit, per exemple, que la pandèmia ha propiciat el retorn de l’estat nació com a actor polític en el context europeu. Doncs bé, la veritat és que l’estat nació ja estava retornant des de feia molt temps. El Brexit, que és potser la manifestació més recent d’aquest retorn, haurà culminat el 2020, però té el seu origen en una promesa feta per David Cameron fa una pila d’anys -2013 per ser exactes- i respon a un mar de fons que ja es podia detectar el 2010 quan l’aleshores líder de l’oposició conservadora flirtejava amb un referèndum sobre el Tractat de Lisboa. Però en aquest nostre segle XXI el primer que va ferir mortalment el procés d’integració europea va ser el refús de la Constitució Europea per part de francesos i holandesos del nord en sengles referèndums celebrats l’any 2006.

Després que el procés d’integració política topés de sobte amb els interessos nacionals dels estats, la Unió Europea ha tingut múltiples ocasions per a exhibir el seu fracàs com a actor polític supraestatal: la crisi del deute grec, la guerra de Síria o el fiasco dels refugiats són moments en què la Unió ha defraudat clamorosament els somnis europeistes dels pares fundadors i les expectatives europeistes de milions de ciutadans.

També s’ha dit que la gestió de la pandèmia ha propiciat el retorn de l’autoritarisme polític al món. La imatge de la Xina comunista revertint la pandèmia en un temps rècord davant de la ineficiència de les democràcies liberals occidentals -dividides entre elles i en el seu si- serà difícil d’esborrar. Però aquí tampoc hi ha hagut cap canvi. La Xina tenia un règim autoritari molt abans de la pandèmia, i la seva hàbil combinació d’autoritarisme polític i capitalisme econòmic ja tenia els seus admiradors pertot arreu. Al marge del possible paper de la Xina com a gran timoner del planeta, el cert és que el declivi de la democràcia liberal al món ja havia estat descrit abans de la covid-19. Des de Fascism, de Madeleine Albright, fins a The light that failed, de Stephen Holmes i Ivan Krastev, passant per How democracy dies, de Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, són nombrosos els analistes que han exposat com el populisme i l’autoritarisme erosionen la democràcia liberal i en poden significar la fi. Orbán, per posar un sol exemple, no ha abraçat la “democràcia il·liberal” per la pandèmia: només l’ha abraçat més fort.

La pandèmia ens situa davant d’una paradoxa: d’una banda accelera el retorn de l’estat nació com a actor polític i de l’altra posa de manifest que aquest estat nació retornat, fins i tot en la seva versió il·liberal, no és capaç d’evitar la pandèmia. La presidenta de la Comissió Europea deia en una entrevista: “Ningún país de la UE puede superar esta crisis por sí solo ” ( El País, 25 de març). I el mateix dia la directora d’aquest diari reconeixia que els estats “són una unitat massa petita per fer front a una pandèmia”. Per això sorprèn que s’hagin sentit tantes veus que suggereixen obertament o insinuen que una unitat encara més petita com és Catalunya, dotada de les competències i els recursos que Espanya li nega, hauria pogut esquivar la pandèmia. Una de les coses que segurament canviarà aquesta crisi és el projecte d’estat nació del mainstream independentista i, en general, les expectatives que tenen els catalans sobre la plena sobirania: si tenir un estat propi no protegeix d’un virus, no cal abandonar l’aspiració a tenir un estat, certament, però potser sí que convé deixar de veure l’estat propi com el remei que guareix tots els mals.