PANDÈMIA

Pagesos, temporers i sensepapers

El sector agrícola torna a estar sota el focus després que els primers brots de covid sorgissin al Baix Segrià

Cada any arriben al Segrià entre 35.000 i 45.000 temporers per a la campanya de la fruita. Un nombre que s’ha reduït enguany per les pedregades que van fer malbé bona part de les collites. Es tracta d’un fenomen que canvia la morfologia de la plana de Lleida durant els mesos estivals i que enguany ha tingut un impacte molt més gran per la situació que es viu pel covid.

Tot i això, tant els responsables de l’Arnau de Vilanova, l’hospital de referència a la comarca, com veus autoritzades del món municipal i sanitari han explicat reiteradament que el nombre de positius entre els temporers no és superior al de la població autòctona. Una de les veus que sempre han defensat aquesta tesi és l’alcaldessa d’Aitona, Rosa Pujol, que ha vist com molts dels casos que s’han produït al municipi són de veïns del poble, gent jove, en molts casos, que agafava la malaltia en festes o actes socials. “El pagès ho està fent bé”, insisteix Pujol per parlar de les mesures de control que s’estan prenent al camp. En la mateixa línia s’expressa l’alcalde d’Alcarràs, Manel Ezquerra, que creu que el nombre de contagis és bastant equitatiu entre aquests dos segments de població. I ho constaten fonts de Salut, que alerten que la transmissió és comunitària i que seria una equivocació posar el focus en un “únic col·lectiu”. “Les mesures en el context laboral funcionen, la gent s’està contagiant sobretot a les trobades familiars”, resumia la consellera Alba Vergés.

Anades i vingudes a Osca

Malgrat això, la realitat és que el primer lloc on va tornar a circular el virus va ser el Segrià, i ho va fer uns dies després que apareguessin nous brots a Osca, una zona limítrof a la qual els temporers assentats al Segrià van constantment. Per tant, alguns epidemiòlegs apunten que aquest va poder ser, almenys, el punt d’entrada del virus. Un fet que va posar el focus en el sector agrícola, oblidat gairebé sempre fora de Ponent. I és que l’impacte és molt gran. A Aitona, per exemple, un municipi amb 2.500 habitants, ara hi ha 2.000 temporers treballant, 100 persones que no tenen contracte i 40 que no tenen papers. A Alcarràs, als 10.000 habitants empadronats s’hi sumen 5.000 temporers i 250 sensepapers. Tot i que és difícil donar una xifra del nombre exacte de temporers i sensepapers que hi ha en tot el Segrià, les xifres se situen entre els 20.000 i els 25.000 i entre els 1.500 i els 2.000, respectivament. A Lleida des de l’1 de juny han dormit en pavellons més de 600 immigrants que venien per treballar però no ho han aconseguit, la meitat sense papers.

Quan apareix el debat sobre la situació que es viu a la comarca, tothom s’apressa a distingir entre temporers i sensepapers. Sobre els primers, els pagesos hi tenen responsabilitat, però sobre els segons no, perquè no els poden contractar i acaben al Segrià per l’efecte crida d’una feina que fa uns anys sí que permetia treballar a gent sense contracte, que s’aplegaven a la plaça dels pobles a primera hora del matí fins que un pagès els anava a recollir si necessitava més mans. Ara, tret d’excepcions, això no passa, perquè els pagesos s’hi juguen molt. “Ens tracten com a delinqüents, l’altre dia ens van fer una inspecció amb deu guàrdies civils i dos inspectors i nosaltres érem una dotzena treballant”, lamenta un pagès de la zona. Enguany, com que molts treballadors que tenien contracte per venir a Lleida encara estaven al seu país quan va esclatar la pandèmia, l’efecte crida per als que no tenen papers ha sigut més gran.

Les imatges de gent vivint en condicions precàries i d’insalubritat, dormint al carrer o en pavellons han reobert el debat sobre les condicions dels treballadors del sector agrícola. “Però el fenomen dels sensepapers és un problema social que arrosseguem des de fa molts anys i que l’administració no afronta. És un problema que tenim la gent del camp però també el turisme o la indústria: és un error confondre temporers i sensepapers”, assenyala David Borda, responsable de la fruita dolça de JARC. La solució, apunten des del sector, és regularitzar-los i no abocar-los a aquesta vida sense oportunitats.

6,44 euros l’hora

Un temporer és un treballador del camp que té un contracte, que normalment repeteix cada any amb el mateix pagès i que acostuma a arrencar la campanya a principis d’any a Andalusia i a acabar a la tardor amb la verema, recorrent gran part de la Península, saltant d’un lloc a un altre. Cobren 6,44 euros nets l’hora -7 euros els més afortunats- i moltes vegades els pagesos els faciliten l’allotjament en masos o albergs, normalment a canvi d’un 10% del sou. “Els hauríem de pagar 2.000 euros, però el camp no dona per a més, no surten els números”, lamenta Borda, que denuncia que el benefici se l’enduen altres, ni el pagès ni el treballador. És el cas del Mamadou, un malià que porta des del 2017 a Espanya que treballa durant sis mesos a la campanya de la fruita, sobretot a Lleida, però també a Huelva i Jaén, i en l’hostaleria a Mataró. “Visc amb cinc persones més en un pis a Lleida, però si som més al pis pago menys”, diu el Mamadou, un temporer que treballa a la Portella i que preferiria “cobrar més” que no pas que es milloressin les condicions en què ha de viure. Com ell, molts d’aquests temporers, per intentar gastar el menys possible del sou, s’instal·len en pisos d’amics o familiars. A Alcarràs, amb un parc immobiliari molt gran, viuen en minúsculs habitatges plens de gom a gom, fet que dificulta les mesures de prevenció i aïllament que requereix el covid.

Aquest polvorí ha portat els alcaldes a denunciar la falta de recursos per allotjar en condicions els treballadors -molts albergs han passat a mans de la Generalitat per aïllar els positius i els pagesos han hagut de reubicar els temporers- i que no hi ha prou mediadors per explicar com s’ha d’actuar per prevenir els contagis o actuar quan hi ha un positiu. Entre Alcarràs, Soses i Torres de Segre, per exemple, n’hi ha només dos, i Alcarràs ha hagut de destinar 9 persones -inclòs l’alcalde- per fer aquesta tasca de pedagogia i convèncer la gent perquè vagi a l’alberg o s’aïlli quan salta un cas.

El 80% d’aquests treballadors venen de fora d’Espanya, tot i que quan va esclatar la pandèmia molts ja estaven en territori espanyol, a Huelva i Múrcia. Lleida, segons fonts governamentals, era la primera regió que havia d’abordar l’arribada dels temporers des d’altres punts de la Península durant l’estat d’alarma i es van aprovar canvis normatius per facilitar-ho. Fins i tot, quan no hi podia haver mobilitat entre regions, es va permetre l’arribada d’entre 600 i 1.000 treballadors de Romania que tenien contracte amb empreses de fruita i hortalisses lleidatanes.

Cap al Pla, l’Urgell i la Noguera

També van arribar molts sensepapers. “No arriben per la carretera principal, van camp a través, van a buscar sostre i menjar, com faríem nosaltres”, explica Borda, que anticipa que d’aquí dues o tres setmanes, quan arrenqui la campanya de la pera i la poma, hi haurà un gran èxode del Baix Segrià cap al Pla d’Urgell, l’Urgell i la Noguera. També va arribar gent amb bitllet pagat tot i no tenir permís de treball i malgrat que l’estat d’alarma limitava els moviments. A Aitona van comprovar que el 4 de juny un treballador va arribar amb un bitllet de tren sufragat per una ONG des d’Andalusia. “Va ser un cas aïllat, ens van dir, ho van fer per ajudar-lo”, apunten fonts municipals. “Històricament havia passat molt, venia gent fins i tot de Canàries a Madrid i després a Lleida, tot pagat. Però també els enviaven amb bus des de plaça Catalunya”, diu l’alcalde d’Alcarràs, que reconeix que enguany no hi ha hagut cap cas.