Carta a Jesús: 'El Papa predica sol'

La religió ha perdut, afortunadament, la incidència col·lectiva que havia tingut

Suposo que ja estàs informat que aquesta Setmana Santa no podràs passejar el teu patiment en processó pels carrers de les nostres ciutats. La teva imatge ha desaparegut de l'escena pública. El coronavirus també t'ha confinat. Les esglésies estan tancades i el Papa predica sol.

La religió ha perdut, afortunadament, la incidència col·lectiva que havia tingut a la nostra societat. En la solitud de les cases confinades, per abstreure's de la incertesa o per buscar respostes simples a realitats molt complexes, ja no es passa el rosari, sinó que es fa  scroll a les pantalles del mòbil. La culpa. Ens delim per trobar qui en té la culpa, siguin els xinesos, el govern o el veí que marxa a la segona residència. Això ens ho han deixat en herència els qui sempre han parlat del pecat i de la culpa en nom teu. I mentrestant, els estats prediquen, per sortir de la pandèmia, la religió de la unitat, que no deixa de ser una altra mena de misticisme tàctic.

Fa anys, hauríem pensat que tot això era un càstig diví per alguna cosa que nosaltres devíem haver fet malament i confiaríem a cegues que tu, com a líder universal, obressis un miracle i posessis fi -oh, Déu meu- a tant patiment. Els càstigs, de la mateixa manera que un dia s'apliquen, també arriba un dia que s'aixequen. Però vivim temps en què la fe es reclou en l'àmbit privat, d'on segurament no hauria d'haver sortit. I és així, amb la ciència liderant l'espai públic, i les creences confinades a casa de qui les tingui, quan raó i fe potser no són incompatibles. Com a societat, no podem prescindir de la ciència ni tampoc menystenir aquelles persones que, individualment, necessiten la fe per viure i sobreviure. Som unitats mínimes de supervivència, escrivia Martín Caparrós al  New York Times.

M'imagino quantes coses et deuen demanar aquests dies. Quants pacients sols en una habitació d'hospital et deuen buscar, qui sap si sorpresos de fer-ho per primera vegada. Quanta gent gran, a les residències, que van créixer en escoles nacionalcatòliques -dirigides pels teus representants aquí baix- es van educar en un Déu que els tenia atemorits, però que els havien ensenyat que era totpoderós i, en conseqüència, se t'adrecen per demanar-te explicacions del que està passant, perquè els ajudis a sortir-se'n o per poder, com a mínim, morir acompanyats per algú. Encara que, íntimament, sàpiguen que al tercer dia no ressuscitaran.

P.D. Només la televisió -un invent relativament recent, comparat amb els 2.000 anys de l'Església que representes- et permetrà trencar el confinament. Algunes cadenes han decidit reemetre aquests dies processons d'altres anys. No t'estranyi, és el mateix que fan amb els grans partits del Barça.