¿I si ens decidim a desempoderar?

El verb que de debò confronta amb el model –amb l’obscena desigualtat que patim– és 'desempoderar'

El fenomen #MeToo ha desfermat el que, per a uns, és una caça de bruixes i, per a d’altres, la fi d’una impunitat intolerable. Des d’una perspectiva històrica, i al marge d’algun excés que el temps corregirà, té en comú amb altres progressos morals que part del que era socialment acceptat, i fins i tot aplaudit, ara genera rebuig social i conseqüències penals. Celebrar-lo com a avenç no impedeix constatar que –com era esperable en plena hegemonia neoliberal– són certs drets, i no d’altres, els que fan salts endavant. El feminisme estil hollywoodià tendeix a no confrontar amb el model econòmic: més que rebutjar el poder, reivindica tenir el mateix dret a arribar-hi.

I, tanmateix, és el poder –el blanc i mascle, però també potencialment el negre i femella– el que, tard o d’hora, trepitja drets. Abús de po der és, en molts sentits, una redundància. El verb de moda és empoderar. Hi recorren, vingui a tomb o no, els líders més progres. Però empoderar destil·la un verí ideològic: fa el poder bo i desitjable. El verb que de debò confronta amb el model -amb l’obscena desigualtat que patim- és desempoderar. Reivindiquem el dret a tenir més, a guanyar més, a ser més rics; no denunciem prou ni penalitzem gens el dret d’uns pocs a tenir moltíssim, a guanyar sous indecents, a ser milmilionaris.

L’historiador que expliqui el nostre present en una classe d’aquí un segle (si encara existim) podrà dir: “Per molt que us sorprengui, l’any 2018 un ministre havia de dimitir per haver mirat pàgines porno al seu despatx, però ningú qüestionava que hagués amassat una fortuna immensa especulant amb drets bàsics”. En l’avenç cap a la igualtat, i la justícia social, algun dia generarà rebuig social, i tindrà conseqüències penals, que algú tingui o guanyi deu, cent o mil vegades el que és necessari per viure dignament, mentre altres es moren, literalment, de misèria. L’any 2018, com ens recordava l’altre dia Oxfam, l’explotació laboral més inhumana fa possible que cada dos dies hi hagi al món un nou multimilionari.

“Per què hem de qüestionar el dret a tenir més dels que s’ho guanyen?”, em diran alguns lectors. No soc jo l’únic que el qüestiono. Ho fan la majoria de governs. Però, això sí, amb els més febles, llavors sí que s’omplen la boca de justícia social! Molts lectors ja saben que encara que cotitzin més, guanyant-s’ho honradament, no cobraran més de pensió. Les pensions tenen un topall: cal redistribuir. Hi ha un cas especialment sagnant dictat pel govern de Felipe González (per cert, quant deu ingressar en concepte de pensió?). Per una llei del 1984 les viudes que, fent grans sacrificis, havien cotitzat -sense realment treballar fora de casa- pensant que així podrien afegir una petita pensió a la de viudetat, es van trobar que els anomenats socialistes havien fet, de cop i amb efectes retroactius, les dues pensions incompatibles. No tenien dret a cobrar la suma de dues misèries, n’havien de triar una i, per tant, havien llençat els diners. Mentre això no ens sembli obscè, no anirem bé.

Etiquetes