PAREU MÀQUINES

Dues vinyetes sobre la fortalesa d'un gran mitjà

Les memòries de Lionel Barber permeten veure com es relaciona el poder amb la premsa

Vaig espicossant aquests dies les memòries de Lioner Barber, el penúltim director del Financial Times. El seu llibre The powerful and the damned és un anecdotari deliciós de qui ha pogut parlar cara a cara amb alguns dels líders del món dels darrers 15 anys. Si es passa per alt la inflació d'ego, resulta una lectura molt útil per entendre els mecanismes de l'elit tradicional. Com ara aquella trucada que reprodueix amb el príncep Andreu d'Anglaterra –el mateix que ara sua per la seva relació amb Jeffrey Epstein– a propòsit d'un dels periodistes del diari al Pròxim Orient. "El teu home a Dubai, Simon Carr, està causant molts problemes". "Vols dir Simeon Kerr". "Sí, Simon Kerr... Mira, només faig de correu d'un missatge. El teu home està causant molts problemes". "Has llegit alguns dels seus articles sobre Dubai". "No, esclar que no". "Bé, jo sí. I no hi veig cap problema".

Si aquest era el to davant d'un dels fills de la reina d'Anglaterra, no em puc imaginar quina devia ser la reacció quan l'ambaixada espanyola a Londres va protestar perquè John Paul Rathbone havia encunyat una manera de referir-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya en conjunt: PIGS (porcs), per les seves inicials en anglès. Ho va fer a la columna titulada "Porcs amb pintallavis", publicada just a l'inici de la crisi del 2008, amb la intenció d'emfatitzar que les economies pròsperes d'aquests països eren fonamentalment aparença. I que darrere del maquillatge i el rouge, hi havia dèficits galopants. L'article parlava, en el cas d'Espanya, d'un deute públic del 10%, i ja semblava estratosfèric. Bé, actualment és del 97,6%. No és d'estranyar que la imatge porcina fes fortuna i perdurés en el temps.

La solidesa d'un mitjà es mesura, també, per la capacitat d'escoltar pacientment les queixes telefòniques dels poderosos, abans de penjar i seguir publicant.