Llançar Isabel Pantoja des d’un helicòpter

La fabricació de moments estrictament televisius -és a dir, els que no serveix la realitat en forma de debats, esports o similars- cada cop costa més. Mediaset ha començat a invertir 80.000 euros setmanals en tenir Isabel Pantoja fora del seu hàbitat natural, com a concursant de Supervivientes. La seva entrada triomfal al programa va ser el seu anunciadíssim salt a l’aigua des de l’helicòpter que els deixa a la costa de l’illa hondurenya que serveix com a escenari d’aquest survival.

El primer que s’ha de dir és que “salt des d’un helicòpter” sona a escena de James Bond o Jason Bourne. Ni de conya. Pantoja va fer en realitat un petit saltiró, ja que el vehicle estava suspès a uns tres metres per sobre del mar. El desnivell el podria haver superat fins i tot una secretària judicial qualsevol. El sentit de l’aventura, esclar, era totalment impostat. Com passa amb les piràmides -que tothom retrata perquè es vegi el desert de fons-, aquí la càmera apuntava cap a l’horitzó marí, perquè no es veiés tot el circ que devia haver-hi darrere la línia de filmació. La fabricació de moments televisius, esclar, admet aquestes trampes.

El cas és que el salt de marres va tenir lloc durant un parell de segons cap a les 0.38 de la matinada. Aleshores, hi havia a Espanya 4.796.000 espectadors enganxats al xou: gairebé la meitat dels que, a aquella hora, miraven la televisió mentre enviaven la productivitat de l’economia espanyola del matí següent a can Pistraus.

Que llançar una tonadillera sexagenària al mar sigui una fita televisiva no diu precisament res de bo del panorama mediàtic espanyol i, per extensió, de la societat que l’alimenta.

Una part del públic, doncs, mirarà aquestes setmanes Supervivientes des de la devoció sincera i l’adhesió emocional a la cantant, a qui han deixat a l’illa acompanyada d’un parell d’enemigues, per assegurar la bronca catòdica. L’altra part s’ho mira amb ulleres postmodernes i amb el punt d’autoironia que permet capbussar-se en el plaer culpable de veure la destrucció d’una icona. Que el programa triomfi entre els més joves i els més grans referma aquesta hipòtesi. És un win-win de Berlusconi, però resulta poc edificant. L’evolució és que en comptes d’estimbar cabres des de campanars, ja només es tiren cupletistes al mar.

Per cert, que si a Catalunya va fer dades més discretes és perquè molta gent percep com a llunyà aquest star system tronati perquè una alternativa en obert de qualitat ha impactat en la demanda. És a dir, TV3 i TV3. Ho dic com a vacuna contra el cofoisme d’ADN.