“Que manin ells!”

La qüestió no és per què Catalunya no ha crescut tant com Madrid, sinó com ha aconseguit mantenir el seu pes econòmic

Un cop constatat que la catàstrofe econòmica que havia d’enfonsar Catalunya per culpa del Procés no s’ha produït, el relat dominant a Espanya atorga al 155 els efectes balsàmics d’haver-la evitat. Fins i tot n’hi ha que van més lluny i afirmen que, històricament, l’economia catalana funciona millor quan “delega” el poder a Madrid i es concentra a fer negocis. Una afirmació que suposa entendre com a delegació tant la supressió de l’autonomia durant la dictadura com la seva suspensió actual; si en aquest darrer cas es confirma els seus efectes benèfics per haver aturat la fugida d’empreses iniciada l’1-O, en el primer cas es confirmaria perquè el pes econòmic de Catalunya durant el franquisme era més gran que en democràcia, quan la comunitat autònoma que més pes econòmic ha guanyat ha sigut Madrid. Segons aquesta visió, doncs, no només la independència vindria a ser un suïcidi econòmic, sinó que també implicaria disposar de massa autonomia. En definitiva, que és millor que ens manin ells.

Una lectura ben curiosa dels fets! Pel que fa al 155, perquè l’incendi que suposadament va apagar el van encendre els seus responsables l’1-O, quan van fer brutalment evident que el conflicte polític subjacent no tenien cap intenció de resoldre’l democràticament. I pel que fa a l’emergència de Madrid durant la democràcia, perquè suposa obviar els colossals beneficis que ha obtingut del pes creixent del sector públic en aquest període. A tall d’exemple, i amb dades de la Fundació BBVA-IVIE, el pes del capital públic a Espanya ha passat del 12% al 16% del capital total -sumant públic i privat- des de la restauració democràtica; i en el cas de la Comunitat de Madrid, la seva participació en l’estoc de capital públic estatal ha augmentat un 30% en el mateix període, mentre que a Catalunya tot just s’ha mantingut. No és gens estrany, doncs, que el pes econòmic de Madrid hagi augmentat també en un 30% i que avui s’acosti i estigui a punt de superar el pes econòmic de Catalunya, que s’ha mantingut estable durant aquest període.

Que ens manin des de la capital de l’Estat no ens ha sortit mai a compte. I mentre sigui així no hi ha possibilitat real d’un model socioeconòmic alternatiu

La qüestió no és, doncs, per què Catalunya no ha crescut tant com Madrid, sinó més aviat com ha aconseguit mantenir el seu pes econòmic. I això al meu entendre s’explica pel poc que ens hem pogut governar, i més socialment que no pas institucionalment. Amb unes competències sempre en discussió i un sector públic esquifit -en comparació amb qualsevol regió europea de PIB similar o superior, i fins i tot en comparació amb regions espanyoles amb un pressupost equivalent al 25% del seu PIB, mentre a Catalunya en gestionem al voltant d’un 15%-, la manca de recursos públics s’ha hagut de compensar amb recursos privats. I no només amb més dotació de capital directament econòmic, sinó també mitjançant el finançament privat d’infraestructures i de serveis bàsics com la sanitat i l’educació. I com a resultat, fent de Catalunya una de les regions més privatitzades d’Europa i amb un estat del benestar més feble. I també, certament, altament competitiva; és a dir, amb un alt diferencial entre producte i salari per treballador.

Certament, això pot haver beneficiat algú a Catalunya. També en qualsevol colònia n’hi ha que en treuen profit. Però no una majoria. Per això la majoria de catalans demanen poder-se governar i millorar l’equitat i eficiència del nostre model, i demanen poder gestionar uns recursos que avui s’empren contra nosaltres -com els milions esmerçats amb els piolins - o directament es malmeten finançant infraestructures inútils o amb unes transferències regionals que han congelat, en comptes de disminuït, les disparitats que les justifiquen.

Així doncs, no, que ens manin des de la capital de l’Estat no ens ha sortit mai a compte. I mentre sigui així no hi ha possibilitat real d’un model socioeconòmic alternatiu. Ni anticapitalista, com alguns desitgen, ni tampoc socialdemòcrata, com desitgen molts més. Les úniques alternatives reals són empobrir-se, fins a arribar a rebre en comptes de donar subsidis, o bé evitar-ho a còpia de competitivitat, atracció de capital privat i un feble estat del benestar; els components propis d’un model de creixement econòmic patològic, sustentat en l’explotació d’una immigració forçada recurrent i, per tant, amb una baixa cohesió social. La que alguns han detectat arran de l’1-O i que els estudis sociològics ja permetien conèixer molt abans.

En definitiva, si veritablement volem ser un sol poble, que vol dir prou cohesionat i equitatiu, alhora que eficient i pròsper, no podem sinó persistir a voler manar-nos tant com sigui possible i a manar-nos tan bé com siguem capaços de fer-ho. No renunciar a la sobirania, doncs, ni que hagi de ser compartida, com avui la comparteixen, de fet, tots els estat membres de la UE.

Etiquetes