RADIOGRAFIA ECONÒMICA A L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

La trampa de la solidaritat

Dins d’Espanya s’ignoren les diferències de preus i productivitats, i en ignorar-ho es condemna les regions amb menys PIB per càpita a menys ocupació

Abans de l’expansió de la Unió Europea cap a l’est, els països membres que van rebre més diners del Fons de Cohesió europeu van ser Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda. Precisament, els quatre països que posteriorment van necessitar un rescat. Casualitat o causalitat? El fet és que les transferències exteriors impulsen la demanda interna del receptor, tot pressionant a l’alça preus i salaris, i si no donen lloc a un increment igual o superior de la seva productivitat li acaben fent perdre competitivitat. És a dir, aquests ajuts molt fàcilment poden convertir en recurrents el seu dèficit i el seu deute extern, i fer necessari el seu rescat i el retorn de la demanda interna al nivell anterior amb un programa d’austeritat.

Amb les transferències fiscals interregionals, a Espanya passa una cosa semblant. Si es fan servir per millorar la productivitat i augmentar la capacitat productiva dels receptors, haurien d’impulsar la seva economia fins al punt de convertir-los en futurs donants potencials. Malauradament, i a causa de les competències de què disposen, les comunitats estan obligades a finançar bàsicament despeses socials, amb poc impacte sobre el creixement. I l’Estat, amb una capacitat inversora molt superior, ja hem vist en anteriors articles a què la dedica. Com a resultat, les transferències acaben suposant una pèrdua de competitivitat a les comunitats receptores i agreugen les disparitats.

La manera més evident de constatar aquesta pèrdua de competitivitat és comparant els costos laborals: les comunitats receptores de transferències els tenen més alts. No en termes nominals, però sí relatius (és a dir, com a percentatge del valor afegit), que al capdavall és el que importa a un empresari. Per a una mateixa inversió, qualsevol empresari preferirà pagar quatre si obté un producte per valor de set que pagar dos si n’obté quatre. Malgrat que, en el primer cas, el salari relatiu serà el 57% (4/7), i en el segon serà del 50%.

És el que trobem quan comparem els països de la UE: un cost salarial que, en percentatge, augmenta amb la productivitat. Per contra, entre les comunitats espanyoles la correlació és... negativa! És a dir, que els salaris augmenten en termes relatius a mesura que disminueix la productivitat. Una veritable anomalia amb un resultat dramàtic: l’atur és més alt allà on el percentatge salarial és més alt; és a dir, on la competitivitat és inferior. I això és dona, precisament, a les comunitats receptores de transferències fiscals.

Per què no baixen els salaris on hi ha més atur i no augmenten on n’hi ha menys, cosa que reduiria el diferencial de competitivitat i ocupació? D’una banda, tenim la negociació salarial centralitzada, començant pel salari mínim, que no s’adequa a la realitat productiva i de preus de les diferents comunitats. Un gran exemple d’això és la reclamació d’equiparació salarial policial. Tan justa com ho seria l’equiparació amb les policies alemanyes o nòrdiques, però que ningú amb sentit comú demana! Tanmateix, dins d’Espanya s’ignoren les diferències de preus i productivitats, i en ignorar-les es condemna les regions amb menys PIB per càpita a menys ocupació, cosa que congela o augmenta les divergències.

D’altra banda, tenim les mateixes transferències interregionals, que redueixen la demanda a les comunitats donants, traient pressió perquè pugin els salaris, i que l’augmenten a les receptores, afegint pressió a l’alça sobre els seus salaris. I com a resultat: uns sous relativament similars resulten excessius allà on la productivitat és més baixa i molt competitius on la productivitat és superior, cosa que fa que es mantinguin les diferències de competitivitat i d’ocupació. Una situació que també trobem a Itàlia, on uns salaris negociats centralitzadament esdevenen un regal per al nord més productiu i un càstig en forma d’atur a un sud que ho és menys.

Si avui Grècia és competitiva, amb més raó podrien ser-ho el sud italià i l’espanyol. I perquè ho fossin no caldria la brutal austeritat exigida a Grècia. No només no tenen un deute similar -atès que les transferències fiscals rebudes no eren un préstec- sinó que tampoc no haurien de carregar ells sols la totalitat de l’ajust. Un increment dels salaris als respectius nords faria menys necessària la reducció dels salaris al sud. Alhora, si se substituïssin les actuals transferències permanents i sense condicions per plans de convergència adreçats a finançar inversions que garanteixin el seu desenvolupament, es facilitaria la transició de les comunitats menys desenvolupades cap a la competitivitat i l’augment de la productivitat. Una cosa bona per a tots menys per als que es beneficien de l’actual model, ja es diguin màfia o administracions públiques clientelars.

Com en el cas del Fons de Cohesió europeu i els posteriors rescats, podem dedicar-nos a assenyalar culpabilitats i acusar un sud maldestre per glorificar un nord més productiu, o bé podem fer com va fer la Comissió Europea: entendre que abocar diners sense més no resol les disparitats i condicionar aquests diners a plans que millorin la productivitat i la competitivitat. En el cas espanyol, això suposaria un canvi copernicà del sistema de finançament estatal i autonòmic que, malauradament, ningú no sembla disposat a emprendre.

I demà, "I l'Europea?"