CAMINS CREUATS

Les fases d’una lesió

Per sort, i toquem fusta, ara mateix, mentre escric aquestes línies, no estic lesionada. Tinc una molèstia aquí i allà, però de la mateixa manera que la gent gran diu que si es lleva al matí sense mal enlloc vol dir que estan morts, un esportista, si es lleva al matí i no li fa mal res, és que no està entrenant.

He anat a parar a les lesions per una notícia que vaig llegir aquí al diari ARA. S’ha acabat la temporada del motor i explicava com passarien els primers mesos de descans els pilots Marc Márquez i Jorge Lorenzo. Necessiten arreglar les destrosses que han fet durant la temporada, que no han estat poques, i els toca passar pel quiròfan després de patir, i de valent, durant els mesos competitius. Aquesta gent i la gestió de les seves lesions són un món a part. Fa vertigen veure com surten de la sala d’operacions i al cap de dos dies tornen a estar dalt de la moto. Per a la resta de mortals, i per norma general, les lesions tenen unes fases que si se saben gestionar ajuden a no quedar-nos-hi estancats. Sabem que hi estem exposats, des dels esportistes entusiastes fins als professionals. Cada esport té les seves. Entre els de contacte o de velocitat abunden les traumàtiques, i entre els esports de gestos repetitius, les que es contreuen per sobrecàrrega.

Tot i ser conscients que poden arribar i que és un risc que assumim, el cap les elimina de la primera línia del pensament i, quan arriben, la primera reacció és entrar en la fase de la irritació o, fins i tot, de la depressió. La fase de dol. En aquesta ens hi podem quedar instal·lats tant de temps com vulguem, però mentre ens lamentem estem perdent l’oportunitat de començar a curar-nos. La fase d’acceptació és la següent. Ens convencem que hauria pogut ser pitjor i busquem solucions i, automàticament, entrem a la següent, la de posar-hi remei. Què s’ha de fer? Intervenir-hi? Tenir un protocol més conservador? Fer recuperació? En aquest punt l’ànim puja, torna la sensació de construir, tenim terminis aproximats i tornem a tenir objectius per lluitar. Finalment arriba la fase de retrobar-se amb l’activitat i la confiança. Aquest període serà molt diferent depenent de l’abast de la lesió i de l’efecte que hagi tingut, tant moral com físic, sobre la persona. Tornen molts dubtes i fantasmes que, de mica en mica, s’han d’anar esvaint.

Les lesions hi són, no cal pensar-hi cada dia. Però val la pena ser-ne conscients i tenir clar que quan arriben tenim dues vies d’actuació: lamentar-nos i recrear-nos-hi -aquesta no cura i és molt tòxica- o bé buscar la solució i, per greu que sigui, començar a construir des de zero.