Totes les intervencions militars occidentals són dolentes?

El catàleg de fracassos que planteja l'informe Chilcot no hauria de llegir-se com una esmena contra tota intervenció, sinó com un conjunt de criteris per a èxits futurs

L’informe Chilcot finalment es va donar a conèixer aquest mes, set anys després que el govern britànic l’encarregués per “treure lliçons” de la participació del Regne Unit en la Guerra de l’Iraq. Però amb el focus centrat únicament en els errors de criteri de l’ex primer ministre Tony Blair correm el risc de no aprendre mai les veritables lliçons que es deriven d’aquell episodi.

Per a molts crítics, el fracàs de la Guerra de l’Iraq demostra que les polítiques exteriors intervencionistes d’Occident són inútils i immorals. Però les intervencions mai s’haurien d’avaluar prenent com a base l’èxit o el fracàs de l’última. Aquesta lògica és la que va portar l’administració Clinton, després del fracàs de la intervenció nord-americana a Somàlia el 1993, a no actuar l’any següent per impedir el genocidi a Ruanda, que podria haver-se frenat amb una acció força limitada.

En el cas de la Guerra de l’Iraq, la intervenció va matar centenars de milers d’iraquians i va destruir el país, alhora que va costar la vida a milers de soldats occidentals. No obstant això, el llegat tràgic de la intervenció iraquiana segueix en peu, perquè ara representa un relat dissuassori contra tot tipus d’intervenció. El president Barack Obama ha justificat en repetides ocasions la seva reticència a utilitzar la força a Síria per evitar un altre Iraq.

Els que planegen la intervenció han de pressuposar el pitjor escenari possible. El cost d’una no intervenció ha de ser tan elevat o més que el cost projectat d’una intervenció

La vegada que Obama va estar més a prop d’utilitzar la força a Síria va ser l’estiu del 2013, quan se li van presentar proves contundents que el president Baixar al-Assad estava fent servir armes químiques contra els seus ciutadans. Però va canviar d’opinió, en part, en veure que l’ex primer ministre britànic David Cameron no obtenia el suport parlamentari per actuar contra el règim d’Al-Assad. Tot i l’advertència de Cameron, “Això no és com l’Iraq [...], no hem de permetre que l’espectre d’errors anteriors ens paralitzi”, membres del mateix Partit Conservador es van sumar als parlamentaris laboristes per rebutjar la moció de llançar atacs aeris a Síria en resposta als atacs amb armes químiques d’Al-Assad. Després del rebuig, el secretari de Defensa britànic, Philip Hammond, va reconèixer que havia sigut la Guerra de l’Iraq la que havia “contaminat” l’opinió pública, mentre que l’exlíder laborista Ed Miliband va dir: “El poble britànic vol que aprenguem les lliçons de l’Iraq”.

L’informe Chilcot va determinar que l’argument per envair l’Iraq es va basar en “una informació d’intel·ligència errònia”, que els recursos compromesos no complien amb els objectius manifestats i que els que hi van intervenir no van tenir en compte les conseqüències no intencionades. Com a resultat d’això, la Gran Bretanya va posar fi al seu compromís de sis anys a l’Iraq “molt lluny d’haver assolit l’èxit”. Aquest catàleg de fracassos no hauria de llegir-se com un informe en contra de tota intervenció, sinó com un conjunt de criteris per a èxits futurs.

En primer lloc, la informació dels serveis d’intel·ligència s’ha d’examinar des de tots els punts de vista possibles. Aquesta màxima tampoc es va aplicar a Líbia, i de fet els informes inicials d’una potencial massacre de centenars de milers de persones a Bengasi són avui objecte d’un atac sostingut i creïble.

En segon lloc, els fins i els mitjans han d’estar mínimament alineats. Transformar una dictadura en una democràcia en un país que mai ha conegut la democràcia i que no té els recursos econòmics i cívics per sostenir-la era, almenys, un esforç d’una generació. Però ni el govern dels Estats Units ni el del Regne Unit van justificar en un principi la intervenció a partir d’aquest raonament. L’objectiu original de neutralitzar les armes de destrucció massiva es podria haver assolit a un cost molt menor, si aquestes armes en efecte haguessin existit.

En tercer lloc, els que planegen la intervenció han de pressuposar el pitjor escenari possible. El cost d’una no intervenció ha de ser tan elevat o més que el cost projectat d’una intervenció (en què moltes coses que poden sortir malament sovint surten malament).

Aquestes lliçons posen alt el llistó per a qualsevol intervenció futura. Però és un llistó que superaven algunes de les mesures proposades per Síria. La informació dels serveis d’intel·ligència sobre les atrocitats d’Al-Assad contra els seus és irrefutable. L’objectiu d’una intervenció a Síria hauria de ser impedir que Al-Assad segueixi cometent una massacre contra el seu poble. Per aconseguir aquest objectiu específic, hi ha mitjans disponibles i calibrats: els blancs haurien de ser la força aèria i els aeroports d’Al-Assad. Els EUA i els seus aliats ja estan bombardejant els que perpetren crims contra la humanitat a Síria, però només quan els perpetradors pertanyen a l’Estat Islàmic (EI), i no quan s’alineen amb el govern sirià.

Finalment, si una intervenció d’aquestes característiques no pogués frenar la massacre de civils, o no pogués crear les condicions per a una pau negociada, Síria no estaria pitjor del que està avui. La por és que debilitar Al-Assad enforteixi l’EI, i que una Síria envaïda per l’EI seria pitjor per a Occident, per a altres països del Pròxim Orient i per als mateixos sirians.

Però Al-Assad es beneficia activament de la presència de l’EI a Síria, en la mesura que reforça la narrativa antiterrorista que ha promogut des que van començar les primeres protestes pacífiques contra el seu govern el març del 2011. Els sirians de tot el país combatran l’EI amb la mateixa tenacitat si compten amb la força aèria d’Al-Assad que si no. Rússia i l’Iran, també.

Una de les principals conclusions de Chilcot és, sens dubte, correcta: “Els aspectes de qualsevol intervenció s’han de calcular, debatre i qüestionar amb el màxim rigor”. Si es té en compte això, la intervenció pot ser, encara, el camí correcte.

Nussaibah Younis, investigadora de l’Atlantic Council, és coautora d’aquest article.

Copyright Project Syndicate