Catherine de Bruecker: “Amb els refugiats s’estan posant en dubte els valors fundacionals d’Europa”

Llibertat i seguretat: com protegir aquests dos drets?

Com a brussel·lesa ho visc de manera particular, atès que els belgues hem sigut els últims que hem patit atemptats terroristes, com altres ciutats europees abans. Per aquest motiu, la població espera legítimament que es prenguin mesures de seguretat que li donin tranquil·litat, però alhora es pregunta si les mesures són proporcionades en relació a la protecció dels drets i llibertats individuals. Afrontar el dilema entre la necessitat de seguretat i la protecció de les llibertats és un autèntic repte per a les nostres democràcies. Perquè aquests drets es van adquirir de manera definitiva i ara estan profundament qüestionats a causa del terrorisme.

¿En la primera reacció dels governs europeus hi veu una tendència exagerada a protegir la seguretat?

Depèn del país. Alguns han adoptat més de pressa que d’altres un discurs amb termes com acte de guerra ; d’altres han sigut més mesurats. Al meu parer, la reacció de Bèlgica ha sigut més mesurada, per bé que respondre a aquesta necessitat de protecció és una de les funcions dels governants, perquè no podem oblidar per què la seguretat també és un dret: és el que ens permet protegir el primer dret, el dret a la vida. Doncs bé, ¿com es pot assolir un equilibri entre tots dos? El síndic de greuges de França ha plantejat aquesta fórmula: les mesures adoptades han de complir tres criteris: han de ser necessàries, previsibles (no arbitràries) i proporcionades. En aquest sentit, els síndics de greuges han de complir una funció de control: amb cada mesura que s’imposa, si els ciutadans els adrecen queixes han de poder comprovar que es compleixin els tres criteris.

¿Què li sembla que es faci servir l’expressió acte de guerra per referir-se a un atemptat terrorista?

D’una banda, és cert que s’és víctima d’una agressió però, de l’altra, si s’empra terminologia bèl·lica es dóna un estatus a l’enemic que potser no mereix legítimament. Crec que cal mantenir la calma en la lluita contra els actes terroristes, però sobretot vetllar per protegir les nostres democràcies, perquè és precisament això el que els terroristes volen afeblir per tots els mitjans: els nostres drets i els nostres models democràtics.

¿La privació de la nacionalitat és una resposta exagerada als atemptats?

No em vull pronunciar sobre aquesta qüestió perquè encara no s’ha debatut a Bèlgica. Sé que a França hi ha hagut un debat que ha suscitat moltes tensions al si de la societat francesa. El més important és que les mesures s’adrecin contra actes i no contra perfils, contra actes punibles i no contra comportaments susceptibles d’aixecar sospites sense tenir indicis tangibles que s’hagin comès delictes. Es tracta de no crear una societat de la sospita, sinó de circumscriure’ns al marc del nostre dret penal, que es basa en la incriminació de fets i d’actes. Per trobar l’equilibri just entre llibertat i seguretat cal que ens centrem sobretot en la igualtat dels ciutadans en l’accés als drets i en l’exercici d’aquests drets. El síndic de greuges d’Irlanda del Nord ens ha explicat que van viure uns anys negres pel terrorisme i es van adoptar mesures de seguretat que van acabar integrant-se a la legislació ordinària. Havien deixat de ser mesures d’excepció per esdevenir la normalitat. I avui s’adonen que el que ens permetrà protegir el nostre model democràtic no és això, sinó invertir en la igualtat d’accés als drets de tota la ciutadania. Això faria possible construir una societat molt més tranquil·la per lluitar contra el terrorisme i, en últim terme, eradicar el viver d’on les organitzacions terroristes capten els reclutes.

Als Estats Units, quan Snowden va revelar el programa de l’Agència Nacional de Seguretat per captar massivament dades d’internet i de les trucades telefòniques, vaig sentir molta gent que deia: “No em preocupa, no tinc res a amagar”. Què en pensa, d’aquesta postura?

Crec que és la reacció natural d’un ciutadà que té confiança en la societat democràtica en què viu, perquè tinc la impressió que a Espanya o a Bèlgica no tenim por que un dia aquesta informació es pugui utilitzar per a finalitats incorrectes. Ara bé, veiem que actualment en alguns països els models estan canviant i el dia de demà no sabem qui podrà utilitzar la informació i amb quin propòsit. El síndic de greuges polonès s’ha mostrat molt crític amb les reformes en curs al seu país per impedir el funcionament del Tribunal Constitucional. Veiem que totes les mesures en matèria de vigilància es prenen en nom de la lluita contra el terrorisme, però també amb la vel·leïtat, almenys, d’anar cap a una societat més autoritarista. No sabem qui tindrà les regnes del poder demà. Així doncs, hem de fer gala d’una confiança vigilant. I per això cal tenir clar que, com més mitjans donem als serveis de seguretat que ens protegeixen, més hem de reforçar els mitjans dels mecanismes de control per tenir la certesa que en tots els casos les mesures s’apliquen en un marc democràtic. El problema és que, alhora, també estem passant per un període d’austeritat, de crisi pressupostària, i alguns col·legues veuen com disminueixen els recursos de què disposen i es redueixen les possibilitats d’exercir efectivament el seu paper de defensors dels drets. Per això, al meu parer, preservar els mitjans dels òrgans de control és una gran inversió en democràcia.

¿Això vol dir que a part del risc econòmic, la feina dels vigilants també està en risc ideològic?

Crec que encara no hi ha un risc ideològic, però sí que hi ha una tendència a mostrar-se menys disposat a escoltar els informes dels síndics de greuges o les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. Hi ha ministres de certs països que sentim que diuen: “El mecanisme del Tribunal Europeu de Drets Humans és massa estricte i ens impedeix ser eficaços en matèria de seguretat”. Aquest discurs és molt perillós. Perquè aquests mecanismes són precisament les salvaguardes de les nostres democràcies. En general es van instaurar després de la Segona Guerra Mundial dient: “Això no es pot repetir mai més. Ens dotarem de mecanismes per garantir no només la pau, sinó també la protecció dels drets de tots els ciutadans”. Avui els hem de valorar i protegir encara més. En els períodes de crisi és quan són necessaris, no pas quan tot va bé.

¿Com veu la reacció dels governs europeus a la crisi dels refugiats?

S’havien compromès a reubicar 160.000 refugiats i em sembla que no arriben ni als 400. És realment espantós, perquè les migracions sempre han acabat per enriquir el país d’acollida. És cert que, en el dia a dia, quan arriben els immigrants, integrar-los, oferir-los la possibilitat de ser ciutadans de ple dret és tot un repte. Però si donem un cop d’ull a la història veurem que les migracions sempre han enriquit el país receptor. Ara s’estan posant en dubte els valors fundacionals d’Europa.

¿No ho considera molt perillós per a la idea mateixa d’Europa?

Sí, és molt perillós per a la idea d’Europa. Ho és perquè les conseqüències no es limitaran només a Europa. Les decisions sobre la gestió de la crisi migratòria que pren Europa actualment, atès que vivim en un món globalitzat, tindran conseqüències que s’estendran molt més enllà de les fronteres comunitàries, a l’Amèrica Llatina o als països africans. Europa sempre ha volgut ser capdavantera en la defensa dels drets i les llibertats i, si pretén que aquest discurs en favor del progrés dels drets humans al món tingui credibilitat, ha de predicar amb l’exemple. Ens preocupen especialment els casos de menors no acompanyats: com els podem protegir dels perills que amenacen aquesta part de la població mentre s’examina la seva sol·licitud d’asil.

Hi ha un barri de Brussel·les que s’ha fet tristament cèlebre, Molenbeek. ¿Quina mena de preocupacions li arriben d’aquesta zona?

Les preocupacions principals tenen a veure amb l’accés a l’habitatge, perquè es tracta d’un barri força desafavorit pel que fa a l’accés als drets socials. Potser els mitjans internacionals en fan un gra massa, perquè és un barri que té dificultats, però que també està integrat en el funcionament general de la societat.

Tothom sap que a Bèlgica hi ha una susceptibilitat profunda sobre la llengua. ¿N’hi ha més ara que fa 10 anys o és una qüestió estabilitzada?

És una qüestió estabilitzada. El model belga funciona correctament. La història de Bèlgica no és la d’Espanya i les situacions no són forçosament transposables, però sí, l’obligació és que hi hagi dos síndics, un de francòfon i un de neerlandòfon perquè les dues grans comunitats del país estiguin representades i, en conseqüència, atenem els ciutadans en la seva llengua. I es dóna la circumstància afortunada que el meu col·lega neerlandòfon, Guido Herman, és home, de manera que ell i jo formem un duet que, a més d’això, és paritari.

Els anys 2010 i 2011 Bèlgica va passar 541 dies sense govern. ¿Com es viu sense govern més d’un any? Espanya hi estarà un mica més de mig any.

Per descomptat que no és una situació recomanable. Bèlgica ha sobreviscut, però potser ara ens adonem que fa cinc anys no vam prendre totes les decisions que calia haver pres, sobretot per reforçar els mitjans en matèria de seguretat o d’infraestructures. Inevitablement, durant aquests períodes hi ha una sèrie de coses que no es fan. Bèlgica va continuar funcionant perquè hi havia governs regionals que funcionaven. En qualsevol cas, no els recomano que segueixin l’exemple de Bèlgica i espero que Espanya no trigui 541 dies a sortir d’aquesta crisi.